La Fundació Tàpies agafa el camí del futur

La reobertura de la Fundació Tàpies ha posat un altre cop en relleu la polèmica que es va desfermar amb Mitjó, una obra monumental que havia estat pensada per situar-la a la sala oval del MNAC. A banda de la lluita política, el debat artístic que va servir de base per a les adhesions i per a les crítiques era el de convivència de l'art modern amb l'art clàssic. El temps ha demostrat que el debat ha estat superat. La història de l'art ha fet més curtes les fronteres entre èpoques i tendències. La modernitat ara és una altra cosa, d'igual manera que els museus ja no són únicament contenidors d'obres.

Els espais dels museus s'han eixamplat a l'era d'internet. Quan fa només 20 anys va obrir les portes la Fundació Tàpies, internet encara no havia fet la seva revolució. Es tractava d'un museu modern, però encara del segle XX. La reobertura del 2010 es fa en plena època d'expansió del ciberespai. Sense perdre identitat, la Fundació Tàpies s'incorpora de ple al segle XXI.

I aquesta és la gran virtut del nou museu. Més que exhibir una versió reduïda del Mitjó, i en espera d'una lectura pausada de la nova presentació de la col·lecció, el que és important del renaixement de la Fundació Tàpies és la seva adequació tecnològica per incorporar-se a xarxes de producció i de creació i a altres museus, cosa que permetrà un intercanvi dinàmic d'experiències i informació. Tal com va voler fer Joan Miró a la seva fundació, Tàpies, en el darrer tram de la seva producció artística, ha deixat obert el camí perquè noves generacions no vegin l'art actual, l'art de Tàpies, com una idea superada i anacrònica, sinó com un punt de referència per explorar nous camins artístic.