Paradoxa ucraïnesa

Entremig de l'euroescepticisme que pateixen molts membres de la Unió, hi ha un país on els ciutadans es rebel·len, surten al carrer i arrisquen la seva llibertat reclamant la integració a Europa. Aquesta és la paradoxa ucraïnesa, però no és l'única.

El poble i el govern ucraïnès de Víktor Ianukóvitx pateixen el xantatge de Rússia, que aspira a mantenir-los a la seva òrbita, però també exerceixen una mena de xantatge envers Europa, a qui demanen una ajuda de 20.000 milions d'euros que els permeti associar-s'hi, mentre prossegueixen converses amb Rússia i estan a punt de tancar-hi acords econòmics que refermaran la seva dependència de Moscou. De fet, podria ser que ja haguessin tancat aquests acords amb Rússia dimarts passat.

El govern de Ianukóvitx és clarament prorus, i mentre els ciutadans proeuropeus continuen ocupant els carrers de Kíev i l'expresidenta Iúlia Timoixenko continua empresonada sota acusacions poc clares i belluga des de la distància les manifestacions proeuropees, el futur del país resta obert als esdeveniments.

Aconseguiran els manifestants enderrocar Ianukóvitx i encarar-se cap a Brussel·les tal com desitgen? O imposarà Moscou la seva voluntat i mantindrà Ucraïna sota el seu imperi postsoviètic, tal com vol Vladímir Putin?

La Unió Europea es mostra reticent a “comprar” l'adhesió ucraïnesa, però tanmateix la desitja. Serà possible que Timoixenko retorni al poder amb la seva plataforma europeista? Com acabarà la prova de força que els ciutadans mantenen als carrers de Kíev? A curt termini, Rússia té elements per imposar-se a una Ucraïna que depèn econòmicament del gas i el petroli russos, però la història del segle XX demostra que aquesta dependència no és el millor que pot desitjar el poble ucraïnès, que aspira al somni de veure's integrat a una Unió Europea a la qual pertany per naturalesa.