“‹Dientes, dientes›”, Cristina
“La noia de cals Borbó va entrar i sortir dels jutjats amb el clàssic somriure de ‹tonadillera›”
“Els diners no tenen memòria.” La frase la pronuncia John Garfield a Body and soul, mítica pel·lícula dels anys quaranta sobre els baixos fons. Una màxima que en el context del film serveix per convèncer un home honrat que accepti uns diners d'origen brut fent-li entendre que un cop a les seves mans tant li fa d'on vinguin, i que aplicada en general ens il·lustra sobre la dificultat de seguir el rastre del diner que, passant de mà en mà, no porta cap màcula relativa a la foscor de la seva procedència. Desconec si Miquel Roca ha utilitzat aquesta referència cinèfila per persuadir el jutge que la seva defensada ignorava l'origen dels fons pescats pel marit, tot i que avui la justícia s'encarrega de suplir la falta de memòria que tenen els bitllets investigant testimonis i documentació diversa que sí que deixen rastre i aporten proves per escatir si la ignorància borbònica és genuïna o sobrevinguda.
Mentre esperem la resolució val a dir que del pas de la duquessa pels tribunals en podem extreure dues conclusions anecdòtiques. La primera, que el contingut de la declaració podria dur com a banda sonora el tema que dóna nom a la pel·lícula esmentada i que parla de l'amor cec: "My life a wreck, you're making/You know, I'm yours for just the taking/I'd gladly surrender myself to you body and soul" (traduït a la brava i resumint: m'estàs espatllant la vida, però saps que sóc teva i no em fa res lliurar-me a tu en cos i ànima). La segona conclusió és que veient el somriure postís amb què va entrar i sortir a la rampa, semblaria que a cals Borbó més que inspirar-se en cançons tristes del jazz tenen tirada per tonades com "dientes, dientes, eso es lo que les jode". N'hi ha que som de Billie Holiday i n'hi ha que són més de la Pantoja, noblesa cañí obliga.
