No hi ha calés

Malgrat que els indicadors macroeconòmics apunten una certa revifada de l'economia, el cert és que l'home del carrer es va arruïnant de mica en mica. La propagació de la crisi és immediata, però la propagació de la recuperació és lenta. “No hi ha calés” és una expressió que se sent sovint. I, òbviament, és una expressió que no s'ajusta a la realitat. De calés, n'hi ha. No tenim notícia que hi hagi hagut cap reducció de divises. El que passa en realitat és que els calés estan mal repartits. Mai no havien estat tan mal repartits com ara. No ens hauria de costar entendre-ho. Inicialment, els calés eren mediadors de les rendes. Eren un mitjà d'intercanvi. I els calés estaven destinats al mercat del treball. Siguem gràfics. Tots els calés estaven a disposició del món del treball. I tot el món del treball es repartia el conjunt dels calés. Aquesta és la base de l'equilibri social, de la dignitat i del benestar. De rics també n'hi havia, però la seva riquesa era ponderada. Un ric era, simplement, el que es podia comprar un cotxe millor, viure en una casa millor, vestir millor, menjar més sovint de restaurant, ser atès per la medicina privada o fer vacances tres cops a l'any. Ara, la riquesa no es mesura per paràmetres domèstics. Els rics són els que compren empreses tecnològiques, edificis a les grans places i avingudes o els que dominen fons d'inversió. I aquesta desproporció entre els rics i els no rics és la que causa la sensació que no hi ha calés en la majoria de la gent.

El contingent de diners destinat al món del treball es va aprimant, mentre el contingent de diners destinats als negocis financers, creix. L'economia té més a veure amb les finances que amb la productivitat. Fa massa anys que fer treballar el diner surt més a compte que el treball de les persones. I l'economia financera va fixant el monopoli dels diners. L'homo sapiens, algun dia, viurà sense necessitat de diners. Perquè els diners són un pedaç d'adolescència mentre els humans no ens fem adults. Mentrestant, continuem debatent-nos entre els madurs, que malden pel repartiment general de la riquesa; i els immadurs, que s'emmirallen en la cobdícia (paradoxalment, l'aliena).