La tria dels bisbes espanyols
En el gènere de la política ficció resulta difícil superar el ministre Margallo després de la seva referència a 2014. Odissea (catalana) de l'espai, un episodi que passarà als annals de la diplomàcia universal. Tanmateix, posats a dir-la grossa, gosaria aventurar una hipòtesi aparentment surrealista sobre un cas igualment poc terrenal, com és el de la Conferencia Episcopal Espanyola. La cúria hispànica ha jubilat el líder Rouco i l'ha substituït per l'arquebisbe Blázquez, que ja va ocupar el càrrec durant l'interregne rouquià entre el 2004 i el 2008. Els analistes religiosos interpretaran molt millor que jo el canvi des del punt de vista confessional. Ara bé, políticament parlant, el relleu demostra una manca d'astúcia clamorosa de la jerarquia catòlica. Han perdut una oportunitat d'or per neutralitzar l'ala missaire del catalanisme nomenant president de la CEE el senyor bisbe de Solsona, Xavier Novell.
Us pot semblar una bertranada, però si ho mireu fredament veureu que escollir per al càrrec el, per cert, hereu de Tarancón a la mitra solsonina hauria estat una carambola a diverses bandes. Primer, un rentat de cara com Déu mana a la gerontocràcia eclesiàstica. Segon, fidelitat a les essències de la línia dura en l'aspecte ideològic, perquè al costat de l'ultraortodox Novell el cardenal Rouco es podria qualificar gairebé de kumbaià. En tercer lloc, el més greu per la part que ens toca, situar com a cap de l'Església espanyola un català refractari al sobiranisme hauria entaforat una sordina com una catedral a la veu eclesial catalanista.
No cal patir. Aquella finezza pròpia de la cúria, aquella diplomàcia vaticana, aquella habilitat de ser letal des de la subtilesa, aquell mefistofelisme capellanesc tan propi són exògens a una tropa de sotanes que, consagrades a la santa croada nacional, no estan de gaires hòsties, si no és per repartir-les sense manies contra els catalans.
