El valencianisme escolar
Fa temps que mantinc una convicció respecte del procés singular que viu el País Valencià i m'alegra saber que les conclusions d'una tesi doctoral la confirmen. És aquesta: el moviment social més actiu, popular i transformador és avui Escola Valenciana.
Centrats en el procés polític sobiranista, els catalans ignorem sovint fets i situacions de primera magnitud que afecten els altres Països Catalans, com són per exemple les polítiques lingüicides del PP contra el català a l'escola, especialment al País Valencià i a les Balears.
Aquestes ratlles volen ser un comentari forçosament simplificador de la magnífica aportació al coneixement del valencianisme escolar que acaba de defensar el periodista i escriptor Francesc Viadel en forma de tesi doctoral, llegida el 30 de maig passat a la Universitat de València. Nascut el 1968 a Algemesí (a la Ribera Alta del Xúquer), l'autor hi recorda que començà a sentir el castellà en entrar a l'escola quan tenia quatre anys. Una experiència curiosament similar a la meva, viscuda a finals dels quaranta, a pocs quilòmetres de Girona. Una constatació més que al sud de València o al nord de Girona, anys abans i anys després, l'escola ha estat la primera frontera de l'assimilació. Ho continua sent?
La recerca de l'amic Viadel documenta, des d'una perspectiva sociològica, la complexa evolució de l'escola valenciana i del valencianisme escolar. Dirigida per Rafael Xambó i titulada Educació, llengua i comunicació al País Valencià (1962-2011), aborda tres eixos principals: el procés d'introducció del valencià al sistema educatiu en ple franquisme; l'estudi de la incidència dels mitjans de comunicació amb relació als diversos conflictes del model escolar, i l'estudi de l'escola valenciana com a estructura organitzativa i social, amb especial atenció al creixent rol de sensibilització i mobilització assumit pel moviment Escola Valenciana-Federació d'Associacions de la Llengua, sorgit el 1990.
Francesc Viadel, autor de llibres imprescindibles per conèixer la història recent del valencianisme polític –com ara No mos fareu catalans o Valencianisme, l'aportació positiva–, proposa ara una triple vinculació que considero un mèrit rellevant de la tesi. La pugna central pel control de l'escola entre els sectors conservadors de València i els sectors valencianistes i populars s'hi analitza tenint en compte tres vectors. D'una banda, l'aplicació d'unes polítiques educatives en general nefastes (que en el cas del PP corresponen als dos trets definidors de la seva ideologia lingüística, és a dir: neoliberalisme educatiu i concepció supremacista del castellà). De l'altra, la formació d'un potent moviment valencianista escolar, a partir de les Trobades dels vuitanta entre mestres i pares. Moviment que arriba a mobilitzar 200.000 valencians cada any i que ha articulat un model alternatiu d'ensenyament (basat en el document de Vicent Pascual: L'Escola Valenciana. Un model d'educació valenciana i intercultural per al sistema educatiu valencià). I no menys important, l'atribució de responsabilitats als mitjans de comunicació valencians, especialment al diari Las Provincias i TVV, que o bé han ignorat el moviment escolar o bé l'han tractat amb hostilitat.
Una de les conclusions del treball és que sense els poders públics, i sovint en contra, la normalització valenciana ha estat “quasi exclusivament” iniciativa de la societat civil, en la qual destaca l'Escola Valenciana.
