El sobiranisme aguanta millor

Les últimes eleccions europees han generat uns quants moviments polítics que no són pas directament atribuïbles a la contesa electoral però que, sense cap mena de dubte, els resultats han ajudat a eixamplar o a visualitzar d'una manera més inexorable algunes catàstrofes larvades. El socialisme espanyol ha començat un procés que pot ser catastròfic especialment per al PSOE però també per a un sistema polític espanyol fonamentat en el maniqueisme bipartidista. Vist des de Catalunya, tanmateix, la qüestió és cada cop una remor més llunyana de política del país del costat. Un país on, per cert, també canvien el rei, i això sí que ja no és exclusivament una qüestió llunyana, perquè alguns analistes volen veure en aquesta successió en la corona un intent d'esclafar, estroncar o reconduir (depenent del grau de candidesa amb què us ho mireu) el procés sobiranista català.

Hem tingut també l'enèsim simulacre de retirada d'un Duran que necessita escalfor mediàtica per continuar predicant en el desert de la tercera via. Llàstima que la notorietat a la primera línia només li ha durat uns quants telenotícies per culpa d'un terrabastall, aquest sí de debò, com ha estat el de la dimissió de Pere Navarro, cantada des de fa temps tot i que l'interfecte preferia xiular. Tant en el PSC com a la seva seu central a Madrid curiosament hi ha bufetades no pas per substituir Rubalcaba o Navarro. Contràriament, el criteri dominant avui entre els socialistes és el d'aquell escrivent de novel·la que es deia Bartebly, famós per abraçar l'actitud del “preferiria no fer-ho”.

Abdicacions, simulacres de dimissió i retirades, el que és clar és que, de moment, el sobiranisme resisteix molt millor aquest final de temporada. Fins i tot Esquerra, antany partit tempestuós com cap altre, en la cursa a l'alcaldia de Barcelona, ha aconseguit mantenir enfundats els punyals.