Lliures i diferents

L'espanyolisme vergonyant de la brigada dels Vargas Llosa és cada vegada més espanyolista i menys vergonyant. És gent feixuga, en efecte, però després de tants anys de convivència ja hauríem d'haver entès que no poden fer res per evitar-ho. Els ho demana el cos. Les habilitats individuals, la capacitat intel·lectual o la profunditat del pensament només serveixen per sumar o restar argumentari, però quan la vida et convida a triar entre els coros y danzas o els esbarts dansaires, les raons determinants són essencialment emocionals. Llevat, naturalment, de les vegades en què també hi juguen càlculs interessats com els que fan els que es dediquen al teatre cortesà, com ara en Boadella. És cert que hi ha moments històrics amb inclinacions prou poderoses per forçar decantaments, però si haguéssim de dibuixar una taula de tendències nacionals em penso que serien rellevants factors com ara la transmissió familiar, el brou on la teva infància ha fet xup-xup i determinades vivències personals. En general tothom carrega amb l'adscripció sentimental heretada però això, que deu ser inevitable, es pot portar amb entusiasme o amb un mínim sentit del ridícul. L'entusiasme de la colla dels libres e iguales és espectacular. I ho és amb un handicap afegit: l'espanyolisme ha quedat com una emotivitat essencialment carca. La bandera rojigualda, el Dia de la Hispanitat, la festa dels toros –que molts d'aquests esperits selectes detestarien si no fossin esclaus de la pulsió hispànica–, l'obsessió falangista per la unitat i la uniformitat i, per acabar-ho d'adobar, el lideratge d'un premi Nobel, neoliberal, ric i partidari dels rics en països on predominen els pobres. La història ens ha conduit on som i, ara, ser molt espanyol és inevitablement ser molt carca. Ja sé que els del segon manifest, el d'inspiració federal, també són antireferèndum i també els dolen les ambicions secessionistes, però el seu espanyolisme és més indolent. Acomplexat, com retreuen els del primer manifest. Els progres als quals se'ls inflama la glàndula de l'espanyolisme comencen acusant catalans i bascos de mesquinesa però acaben fent conferències a la FAES, odiant els ecologistes, els alternatius i Hugo Chávez més enllà de la seva mort. Aquí, la frase de la setmana ha estat aquella d'en Pla sobre la semblança entre els espanyols de dretes i d'esquerres. La comparteixo en aquell aspecte que també es pot formular des de territori adversari: no hi ha res més semblant a un català de dretes que un català d'esquerres. Però només és una part de la veritat i el mateix autor, abraçant el franquisme, es va preocupar de demostrar que cal complementar-la amb una que evoqui tot el que identifica els catalans de dretes amb els espanyols de dretes. I els francesos i els britànics, i els alemanys. Les esquerres d'aquí i d'allà que porten la sentimentalitat nacional amb prudència haurien d'entendre que aquesta és justament la qüestió, la raó definitiva de l'independentisme. No ens podrem centrar en la segona veritat, sense resoldre el debat etern de la primera.