La monarquia parlamentària

La democràcia, el menys dolent dels sistemes, és aquell en què la ciutadania elegeix els responsables polítics. La democràcia pot adoptar la forma de república (presidencial o parlamentària), o de monarquia parlamentària. En la república presidencial, el president té poders perquè ha estat elegit pel poble, com és el cas dels Estats Units o el Brasil. En el sistema parlamentari, ja sigui república o monarquia, cal distingir el cap de l'estat, sense poders i amb funcions simbòliques, i el president del govern, que és qui exerceix la direcció política, que és elegit pel parlament, com és el cas d'Alemanya, Itàlia o Espanya. Dins del sistema parlamentari, la república és un sistema en el qual s'elegeix una persona per exercir el càrrec de cap de l'estat, mentre que la monarquia és un sistema poc racional d'atribució d'aquest càrrec perquè es fa per herència, amb la qual cosa pot arribar a exercir-la una persona amb poca capacitat. La monarquia parlamentària és l'única compatible amb el sistema democràtic precisament perquè el rei, en no ser un càrrec electe, no té cap poder i no pot adoptar cap mena de decisió, perquè si no s'estaria vulnerant el principi democràtic que els responsables polítics han de ser elegits. Per tant a Espanya no s'ha d'esperar que el rei resolgui el conflicte Catalunya – Espanya, ni la difícil situació econòmica, ni combati la corrupció, ni adopti cap decisió política, perquè no li correspon. Tot això correspon als responsables polítics sorgits de les eleccions. No es pot esperar del rei allò que constitucionalment no pot fer. Per exemple, el rei és formalment el cap de les forces armades però en realitat, més enllà de la presidència protocol·lària dels actes militars, no pot donar, per si sol, cap ordre. En aquest sentit es pot recordar com el candidat Zapatero va anunciar la retirada de les tropes de l'Iraq si guanyava les eleccions del 2004, cosa que va complir, amb independència del criteri favorable o desfavorable del rei. Tots els actes que signa el rei han d'anar signats per un responsable polític, perquè sinó no són vàlids. El responsable d'aquells actes no és el rei sinó el polític. El rei ha de signar tots els actes que els responsables polítics li proposin, perquè no té dret de veto. El rei en una monarquia parlamentària només té funcions simbòliques i arbitrals, anàlogues a les que té el president d'una república parlamentària. El rei pot parlar amb els responsables polítics per impulsar, advertir o aconsellar, però les decisions corresponen a aquests darrers.

El rei JOan CarlEs, que a la mort de Franco tenia tots els poders heretats del dictador, va contribuir a la implantació de la democràcia a Espanya en la transició política mitjançant la implantació d'una monarquia parlamentària, i per això fins i tots partits republicans, com el PCE, el PSUC, el PSOE i el PSC la van acceptar. Els darrers temps el rei Joan Carles, i per tant la monarquia, han estat qüestionats com a conseqüència de diversos esdeveniments, com la cacera a Botswana o el cas Urdangarin, per la qual cosa és legítim que les forces polítiques de matriu republicana proposin la substitució de la monarquia per la república, cosa que comporta una reforma constitucional. El problema és que la Constitució per reformar la monarquia estableix uns requisits que són molt difícils d'assolir: cal que ho vulguin més del 66% dels diputats del Congrés i més del 66% dels senadors. Encara que una àmplia majoria del 60% de cada cambra pretengués la substitució de la monarquia per la república, des de la perspectiva jurídico-constitucional, no es podria fer, cosa que contradiu el principi democràtic. Si es vol implantar la república, de la qual s'haurien de concretar les característiques, si presidencialista o parlamentària, cal un pacte d'estat de reforma total de la Constitució.