L'efecte Podem

Aquest estiu estem veient com els senyors i les senyores de Podem van acumulant expectatives demoscòpiques gràcies al fet de no tenir pèls a la llengua a l'hora de denunciar la crisi profunda de la democràcia parlamentària tradicional. Són el catalitzador de moltes veus tipes de casos de corrupció, d'impunitat bancària i d'un estat del benestar que enfila el desballestament en perjudici de classes mitjanes i baixes, que cada cop es miren més de lluny la minoria que neda en l'abundància d'un mar xarbotat per la desigualtat.

L'efecte Podemos no és nou en la història. Ni, com demostren exemples pretèrits sobrats, ha d'acabar necessàriament bé, si entenem per bé la millora de la qualitat del sistema. Sobre aquesta música política seductora i lletra encomanadissa, fa dos mil anys Plutarc ja va escriure, en els seus Consells sobre política, editats en català per Adesiara: “El poble està més disposat a acceptar els qui comencen, en la mesura que està cansat i avorrit de veure els de sempre, igual com els passa als espectadors amb un nou actor.” Tot i que el llautó està detectat fa temps, seria injust, frívol i prematur aixafar la guitarra regeneradora vaticinant, amb el nas arrufat i cara de superioritat, que ja se sap que les novetats utòpiques es desinflen quan assoleixen el poder, o que a l'hora de la veritat calen programes sòlids i no pas nebuloses assembleàries carregades de verbositat pirotècnica. La revolta contra la injustícia és per ella mateixa mostra de vitalitat social. L'experiència indica, això no obstant, que la rebel·lió antisistema en general tendeix a combatre el mal no pas curant el malalt sinó matant-lo, remei indiscutiblement efectiu però irreversible. És flor d'estiu, Podem? Ho anirem seguint. I pel que fa a la seva relació amb el procés català, no sabria dir-ne res més encertat que el que ha escrit l'antropòleg Manuel Delgado, que podeu llegir si aneu a la versió digital d'aquest article i hi cliqueu.