Mascotes

Des de fa un grapat anys s'ha posat de moda, dels animals de companyia, dir-ne, en català, “mascotes”. El programa Veterinaris de TV3, no només s'ha afegit a la moda, sinó que també l'ha validat i propagat: “Les mascotes ens fan companyia. [...] Són les protagonistes principals de Veterinaris.”

L'altre dia, fent un cafè amb una senyora argentina establerta a Catalunya des de fa trenta anys i que és entrenadora de gossos d'assistència per a persones amb discapacitat, li vaig comentar que, en català, dels gossos no n'havíem dit mai mascotes. La gent abans tenia un gos, un gat o un lloro, però no tenia una mascota. Ella em va comentar que mai ningú no li havia fet aquesta observació. La vaig tranquil·litzar amb arguments apresos del tristament desaparegut professor Joan Solà sobre la contaminació que pateix el català en contacte amb l'espanyol.

Només cal fer un cop d'ull als dos diccionaris normatius de referència: el DRAE i el DIEC. A l'entrada “mascota”, els dos textos coincideixen en l'accepció: “Persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena suerte” (DRAE) i “Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort” (DIEC). Fins aquí, no hi hauria cap problema. El conflicte lingüístic sorgeix perquè el DRAE afegeix una segona accepció (“Animal de compañía”) i, en canvi, el DIEC no recull aquest segon significat diferenciat de la paraula mascota.

En català, considerem que una mascota ens porta sort i prou. I encara, de tot allò que considerem que ens porta sort, tampoc no en diem mascota. De fet, no he conegut mai ningú que, del sant Pancraç amb la moneda de dos rals punxada al dit i el ram de julivert, en digui mascota. El sant Pancraç és el sant Pancraç, no és la mascota, encara que en faci la funció exacta que li reserva el diccionari. I, de fet, a mi ara no se m'acut tampoc ningú que tingui un gos perquè consideri que li porta sort. El gos, si de cas, el que porta són angúnies, en forma lladrucs, mossegades, despeses de veterinari o merda seca i tova embolicada. Per molt que hi hagi qui cregui que dir-ne “mascota” el fa fer fi.