Felipe

La setmana que ve es commemoraran 39 anys de l'inici de la Marxa Verda, l'operació ordida pel rei marroquí Hassan II amb el beneplàcit de part de les autoritats franquistes i dels Estats Units per ocupar amb colons i soldats el territori del Sàhara Occidental, fins aquell moment colònia espanyola. Els efectes de la Marxa Verda van provocar un èxode del poble sahrauí que encara dura avui. De fet, desenes de milers de persones continuen malvivint al mig del desert algerià, en una de les zones més inhòspites del planeta, a l'espera que la comunitat internacional es decideixi a fer complir els compromisos que haurien de dur aquest poble a exercir el dret d'autoderminació.

Mesos després d'aquests fets, Felipe González, llavors jove secretari general del PSOE va visitar els campaments sahrauís de Tinduf. I allà, puny enlaire, va oferir la seva solidaritat als refugiats i els va prometre que “el nostre partit estarà amb vosaltres fins a la victòria final”.

Però aquelles belles paraules se les va endur el vent i, quan Felipe i el seu partit van arribar al poder, es van convertir en un ferm aliat del govern marroquí. Els seus estius a Tànger i la gran mansió que hi tenia davant del mar (un mar que fa 39 anys que no veuen els sahrauís de Tinduf) són mostres de la reconversió ideològica d'una de les persones més hipòcrites de la història contemporània d'Espanya.

El Felipe trampós que va enganyar els sahrauís és el mateix Felipe pocavergonya que fa pocs dies va comparar la situació que avui es viu a Catalunya amb el franquisme. El mateix que va dirigir un govern empastifat fins a les celles per la guerra bruta dels GAL i que amb la corrupció i la deslleialtat va trair les esperances de milers i milers de ciutadans que es van creure que amb ell arribaria el canvi. Sí, el Felipe mentider i populista de la jaqueta de pana. El que va enterrar la dignitat, la coherència i la humanitat sota una capa de calç viva.