La institucionalització

Molts de nosaltres hem nascut en un hospital. I en el primer moment de vida, qualsevol metge tenia més poder de decisió sobre nosaltres que no pas la nostra mare. Molts vam haver d'acceptar aquell segrest legal anomenat servei militar. I a la porta de la caserna vam veure com els nostres drets civils es fonien de cop i volta. Moltes persones han estat ingressades en hospitals, on han pogut comprovar l'existència d'un règim de vida fèrriament pautat: hora de despertar-se, de dormir, de menjar, de visites... Molts hem tingut familiars i amics ingressats al psiquiàtric, i quan els hem visitat hem pogut comprovar com sempre estem a un pas de perdre (quasi) totes les sobiranies personals. Els jutges alcen els cadàvers quan el cadàver ja no pot alçar-se per si sol: i l'autoritzen com a mort. Molts han estat tancats a la presó. La presó: amb el seu ordre de vida tan prohibitiu com el reixat i els murs, dient-te quan has de dormir, no dormir, menjar, mirar la televisió o tenir sexe cada quinze dies en una habitació rònega i amb el baf dels altres cossos que hi han passat sedimentat a les parets. Molts hem visitat algú al geriàtric, i ens ha estremit veure com som desposseïts de les nostres antigues forces. Al tanatori vaig notar per primera vegada que un vidre protector separa els vius dels morts. Vaig haver de fer deu gestions absurdes per poder estar uns pocs minuts a la mateixa cambra on hi havia el cos de la meva mare, el cos fonamental de sempre. Quan ens institucionalitzem, ¿a qui pertanyem? A qui deixem de pertànyer?