‘May not', Sturgeon tampoc

Si Espanya va enviar l'exèrcit a Perejil, un minúscul i insignificant illot deshabitat a la costa marroquina, no s'hauria d'escandalitzar quan un exlíder conservador britànic considera que la primera ministra Theresa May, àlies May not, estaria disposada a anar a la guerra per retenir Gibraltar. Els extrems nacionalistes recalcitrants es toquen. Es tracta, és clar, d'un estirabot, però dona dimensió de la fibra que toca el penyal per als nacionalismes espanyol i anglès. És començar a sortir de la Unió Europea i que es torni a parlar en termes bèl·lics.

Downing Street no podrà trobar una espatlla a Madrid en ocasió del segon referèndum d'Escòcia, ja que un mal acord per al govern britànic sobre la sortida del Regne Unit del club és un bon acord per al govern espanyol i un bon acord també per a l'independentisme escocès. Si hi afegim la qüestió de la roca, la posició continental esdevé granítica en contra de Londres. Per això al ministre d'Afers Exteriors espanyol se li va escapar que Madrid no bloquejaria l'entrada d'una Escòcia independent al redós comunitari. Per això també en l'esborrany de directrius de Brussel·les per negociar la sortida del Regne Unit figura una clàusula de vet d'Espanya sobre el penyal. Els gibraltarenys no volen marxar dels encara Vint-i-vuit, però marxarien del planeta Terra abans que compartir sobirania amb Espanya. S'entén.

Edimburg i Madrid són, doncs, al mateix vaixell pel que fa als interessos comunitaris enfront del Brexit, malgrat l'obcecació espanyola contra el dret a decidir dels pobles (encara és hora que l'Estat reconegui la independència de Kosova). Hom no es pot refiar ni del nacionalisme anglès més ranci que amenaça Madrid de donar suport a Catalunya per pressionar sobre Gibraltar, ni del sobiranisme escocès de Nicola Sturgeon, que no farà res per Catalunya que el pugui perjudicar en un futur. Ara, menys que abans.

May not, Sturgeon tampoc.