El mite de Sísif

“No hi ha sinó un problema filosòfic vertaderament seriós: el suïcidi.” Tal és la frase inicial que encapçala l'obra de Camus, El mite de Sísif, una màxima que em remet a un altre exordi impecable: “Tots els homes tenen per naturalesa desig de saber.” Entre Aristòtil i l'existencialisme, una distància temporal de 24 segles i un logos en comú: la preocupació a indagar en la psique humana i la seva condició.

Convertir el saber en coneixement, aquest i no cap altre és l'objecte de la filosofia. Un camí llarg i tortuós, no debades l'erotema de Camus ens exigeix posar sobre la taula de la gnosi qüestions encara obertes a debat. Perquè, al capdavall, llevar-se la vida és un acte –únic en la seva consumació– en què l'individu exerceix la seva capacitat òntica d'autodeterminació –també, cal recordar, política; i, això és així, des de l'Antígona de Sòfocles fins a la situació extrema esdevinguda fa uns anys entre els treballadors de France Télécom.

El destí darrer en mans de l'individu, la lògica de si paga o no la pena viure plantejada per Camus, no es pot resoldre amb antinòmies que entre si s'oposen –la mera “por de viure” o el “coratge” d'una figura tràgica. En aquest sentit, Hume i Émile Durkheim, cadascun en la seva època, deixen clar que una volició d'aquesta naturalesa té directa relació amb el context i desmenteixen la mera patologia com a causa única. En últim terme, resulta inevitable la dialèctica entre la vida adjectivada –la vida digna o l'absurd de viure– i la imposició del dret inalienable. Per què i com viure passen a formar part de la mateixa dimensió: la dignitat de l'existència. Cal recordar que darrerament el Parlament de Catalunya ha aprovat una moció per despenalitzar l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Més enllà de qüestions inherents a les virtuts i contres de la moció, cal recordar que el Codi Penal vigent castiga amb la presó a qui “cooperi” en els actes necessaris en el suïcidi d'una persona; fet que obliga a la més absoluta clandestinitat i ostracisme. El cas recent de José Antonio Arrabal, greument malalt d'esclerosi lateral amiotròfica –i les seves darreres declaracions–, qüestiona durament la manca de legislació; tot un contrast amb països com ara Bèlgica i Suïssa, que sí que han legislat en aquest camp.

Camus, a diferència de l'Estagirita, no condemna el suïcidi en termes de moral, tot i afirmar: “L'absurd no pot resoldre's.” Sísif és la seva analogia, la figura que ens obliga a remuntar adés i ara una roca enorme fins al cim d'una muntanya. Un episodi que Ticià reprodueix amb gran èmfasi dramàtic. Emperò, no tothom està disposat a interpretar la vida com a càstig: la moral humana no pot resoldre en exclusiva l'albir de l'ésser que ha arribat al límit. Cal reflexionar sobre la nostra condició: viure és un dret inalienable, però no a qualsevol preu.