Masclisme al Congrés

Irene Montero va esdevenir la primera dona en la història d’Espanya a defensar una moció de censura des del faristol del Congrés. Si n’extraiem les fílies i fòbies de cadascú respecte al contingut i l’oportunitat de la qüestió de confiança i analitzem la contundència, la retòrica i la capacitat d’oratòria de la portaveu de Podem, ningú no pot negar que el seu va ser un dels millors discursos del debat maratonià. El pitjor va ser el de Rafael Hernando, quan va intentar explotar la relació sentimental de Montero i Pablo Iglesias per neutralitzar la moció de censura. Les paraules d’Hernando s’afegien al reguitzell de piulades de diputats populars que havien intentat minar la credibilitat de Podemos recordant que Iglesias i Montero són parella. Alguns mitjans es van contagiar del masclisme del PP i van publicar que Montero havia plorat quan Hernando, dirigint-se a Iglesias, va dir: “Hi ha qui diu que va estar millor la senyora Montero que vostè, però no diré jo això perquè, si no, no sé què provocaré en aquella relació.” Després va corregir: “Relació política...” A Montero no li va caure ni una llàgrima. Però com que les dones plorem, alguns n’hi van veure per tapar el fons d’un discurs punyent contra la corrupció del PP. Que la política no està exempta del masclisme que encara amara la societat ja ho sabíem, però que sigui un recurs per intentar eclipsar un debat només indica la baixesa i la irresponsabilitat dels qui se’n serveixen.