Els comuns i el referèndum

Després d’alguns dies de donar-hi voltes, finalment dissabte passat els comuns van fixar la seva posició davant la fita de l’1 d’octubre. En el document aprovat s’afirma que aquest no és “el referèndum que Catalunya necessita i es mereix”; però s’acorda participar-hi com un acte de “mobilització pel dret a decidir”, si bé sense caràcter vinculant i sense cridar a la participació. La posició ha generat tota mena d’interpretacions i reaccions, des d’aquells que el veuen com una “carbassa” al referèndum fins als que valoren el seu compromís amb la mobilització i es mostren convençuts que la implicació s’afermarà a mesura que ens acostem a l’1 d’octubre. En altres paraules, quan es comprovi què està disposat a fer el govern del PP per tal d’impedir l’exercici de la democràcia.

D’entrada, no deixen de sobtar els dubtes i les indecisions d’un moviment d’esquerres, suposadament alternatiu, per participar en un referèndum; per implicar-se decididament, sense matisos, en l’acte més trencador que es pot organitzar en aquests moments a Europa; sobretot tenint en compte les dificultats d’organitzar-lo davant aquells que amenacen “per terra, mar i aire”. Sobta quan, a més a més, el referèndum no és la dèria d’uns quants dirigents, sinó una victòria de la gent, el resultat d’alguns anys de mobilitzacions massives, sense precedents. Davant aquest escenari, es fa difícil imaginar que un moviment que proposava la desobediència davant el sostre de dèficit imposat per Brussel·les o davant els desnonaments decretats pels jutges, no defensi amb la mateixa contundència un principi tan elemental com el dret a decidir o l’acabi supeditant a una autorització estatal que tots sabem que no es produirà mai. Es pot entendre la complexitat per gestionar l’heterogeneïtat interna, la dificultat de superar la diagnosi de la vella tropa d’ICV; però resultaria incomprensible que la nova esquerra se situés al costat de la vella dreta davant una oportunitat històrica per canviar-ho tot.