Pintem-nos-les a l'oli, les vegueries

La lectura del reportatge que aquest diari feia ahir sobre l'atzucac en què es troba la proposta del govern per a la implantació de les vegueries porta a la ràpida conclusió que tots els arguments exposats tenen una part de raó i que, a hores d'ara, és impossible fer avançar aquesta qüestió sense consens polític i territorial. És a dir: ja ens podem pintar a l'oli les vegueries i qualsevol llei territorial prou bona i eficient, perquè si ens hem de refiar del consens polític o de l'aquiescència de les múltiples sensibilitats territorials que nien arreu del país potser arribarem a tenir alguna nova llei d'ordenació, però de bona no en tindrem mai cap perquè aquests condicionants vénen de lluny, estan massa arrelats i ja han configurat un cercle viciós de mal reconduir.

Un dels nusos importants d'aquest cercle és el de les autoritats locals i comarcals, que es miren el país des de les seves respectives muralles i reivindiquen sempre egocèntricament. Encara que aquesta actitud potser és comprensible, mai no es pot permetre que aquesta posició condicioni la globalitat de la planificació territorial a menys que es vulgui restituir una ordenació basada en burgs. Caldria, per tant, una proposta asèptica basada en criteris geogràfics i econòmics i estalvis de pressions de l'estil de «posa'm aquest límit aquí» o «posa'm aquesta capital allí».

Però en el supòsit que aconseguíssim materialitzar una proposta d'aquestes característiques, a l'hora de vestir-la institucionalment necessitaríem de forma inevitable el consens polític, i heus aquí que llavors hauríem topat amb l'altre nus del cercle, perquè la classe política d'aquest país és esclava dels vots i dels sous públics. I això vol dir exactament que, quan els dirigents dels diferents partits s'asseuen a negociar plegats l'ordenació del territori, no estan disposats a enfrontar-se als seus quadres locals i comarcals, ni a renunciar a les fortaleses de poder i de visibilitat pública que són els consells comarcals i les diputacions, ni encara menys als salaris que en treuen. Potser aquesta situació tindria possibilitats de canviar si els nostres dirigents es prenguessin la molèstia d'escoltar allò que els ciutadans volem: que el govern governi amb responsabilitat –és a dir, assumint les conseqüències dels seus actes– i amb eficiència: és a dir, procurant posar-nos al damunt tan poques capes d'administració pública i tan pocs càrrecs de representació remunerats amb fons públics com sigui possible.