Fases finals del procés

Una accepció de la paraula procés és “conjunt de fases successives d’una operació”. En el procés per antonomàsia que es desenvolupa avui entre nosaltres, aquesta operació és la independència de Catalunya impulsada pels nacionalistes catalans. Deixant de banda els antecedents anteriors, la fase en què hem estat fins dimecres passat era una fase d’enroc, similar a la que es dona en el joc d’escacs. Els independentistes s’han enrocat entorn del principi democràtic, entès de forma que la voluntat popular ha de prevaldre sobre qualsevol imperatiu legal, inclosos els establerts per la legislació catalana. I pel govern de l’Estat el principi rector exclusiu ha estat el principi de legalitat, pel que la llei s’erigeix en un dogma intangible d’interpretació estricta, davant del qual decau qualsevol exigència de la voluntat popular que no passi pel sedàs d’una llei a la qual s’atribueix la funció de cadenat. Amb oblit per part de tots que la democràcia tan sols cristal·litza quan ambdós principis –el democràtic i el de legalitat– es conjuguen sense detriment ni de l’un ni de l’altre. Aquesta fase d’enroc s’ha caracteritzat per una gesticulació cada cop més abrandada a càrrec dels independentistes i per una judicialització del conflicte cada vegada més intensa a càrrec del govern central.

Però no hi ha enroc que sigui etern i, aquesta setmana, hem entrat en una nova fase, que és la fase de ruptura, marcada per una acció i una reacció que es retroalimenten. L’acció determinant de la ruptura ha estat l’aprovació de la llei del referèndum, primer pas de la posterior aprovació de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república, que amb el nom ja ho diu tot. La ruptura que aquestes lleis provoquen envers l’Estat del qual les pròpies institucions catalanes reben la seva legitimitat és absoluta. Suposen un cop d’estat en tota regla. Tou, si es vol, però cop d’estat. Fa uns dies, un periodista em deia: “De cap manera, tan sols hi ha cop d’estat quan hi han militars pel mig, i aquí no n’hi ha.” Però no és així, perquè hi ha cop d’estat sempre que es produeix una subversió total de l’ordenament jurídic establert amb voluntat explícita d’aconseguir el control absolut del poder. Les coses són el que són, i no el que es diu que són. Ara bé, si aquest cop d’estat és l’acció que desencadena la ruptura, quina serà la reacció del govern central? El president Rajoy ho ha reblat de totes les maneres possibles: aplicar la llei amb moderació i sense aldarulls, amb gradualitat i proporcionalitat, si bé també amb tota fermesa, que és el que ha de fer un Estat que no es vol suïcidar. Així les coses, a hores d’ara resulta impossible una treva que posi fi a aquesta dialèctica perversa, ja que no resulta imaginable que les parts enfrontades obrin un diàleg amb voluntat de pacte, com és el que la prudència aconsellaria si la prudència fos una virtut practicada pels nostres dirigents.

No serà així. I arribarem inexorablement a una altra etapa, que serà l’etapa de l’enfrontament. Ningú –ni el president Rajoy ni el president Puigdemont– tenen ni la més remota idea de com serà. Són tants els imponderables, que resulta il·lusori esbrinar el final del procés, que pot quedar en res o bé superar de molt les previsions més agosarades que s’hagin fet. Fet que posa el desenllaç en mans dels més radicals, dels aventurers, dels violents i dels que no tenen res a perdre. Així les coses, són pertinents dues reflexions. La primera és com hem pogut arribar fins aquí, com és possible que els nostres dirigents no hagin trobat una via d’entesa, i com s’han entossudit en les seves respectives posicions. El país –que funciona millor del es diu– i els seus ciutadans –als quals mai s’ha de portar a situacions límit– no s’ho mereixen. I la segona és que el 2-O, l’endemà de l’1-0, s’hauran de recollir els plats trencats, és a dir, s’haurà d’encetar un diàleg transaccional si és que efectivament es vol trobar una sortida. I la primera proposta per a aquest diàleg l’hauria de fer qui té més força: el govern central.