Prim com un bitllet

El poder dels estats troba la seva legitimació en la protecció dels seus ciutadans. Aquesta protecció es pot interpretar des de diversos punts de vista, ja sigui en el sentit literal d’evitar-nos qualsevol agressió física, fins al d’oferir-nos assistència sanitària, el de facilitar la redistribució de recursos perquè ningú quedi desemparat o el de garantir l’exercici de les nostres llibertats i drets. Quan una estructura estatal negligeix les funcions sobre les quals es justifica la seva existència, la seva legitimitat desapareix i només esdevé una càrrega feixuga sense cap avantatge. Quan passa de la negligència a la vulneració deliberada, aleshores ja és imperatiu mirar de desfer-se’n al més aviat possible.

Ens imaginem aquesta construcció, la de l’estat, com una fortalesa inexpugnable, amb altes muralles i filferros de punxes, amb circuits tancats de televisió i gossos de presa, amb torres de vigilància i guaites armats, amb camps de mines i barreres làser. Però en realitat és tan prima i lleugera com un bitllet de cinc-cents. El valor del bitllet no és el del cost de fer-lo, ni de bon tros. La seva vàlua rau dins dels nostres caps, fruit d’un consens acceptat per tothom, que permet intercanviar cel·lulosa i tinta per béns i serveis. Un paperot que s’encén com el paper de fumar i amb el qual et pots eixugar el cul com si fos paper de vàter.

Recordem el conte de Hans Cristian Andersen titulat El vestit nou de l’emperador. Ningú no s’atrevia a dir que el mandatari anava nu fins que un nen ho va exclamar amb tota la naturalitat i innocència del món. Pensem també en les paraules de Jordi Cuixart, que en l’acte final de la campanya del referèndum va citar uns mots de Sèneca dedicats a Neró: “El teu poder radica en la meva por. Si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.” I és que els malsons són ben reals i angoixants, però per fer-los desaparèixer n’hi ha prou amb despertar-se i deixar de fer-ne cas.