Keep calm
Dignitat i misèria
Ahir vam viure un retorn al passat. I, de manera simultània, vam ser testimonis de la capacitat de l’ésser humà a bascular contínuament entre la dignitat i la misèria, entre l’honestedat i la indecència. La roda de premsa del president de la Generalitat ens va recordar l’exili de Macià fugint de la dictadura de Primo de Rivera o el de Tarradellas fent el mateix amb la de Franco. És la imatge de la dignitat. La compareixença de Carles Puigdemont, en ple cor de la Unió Europea, va permetre donar un missatge molt clar al món sencer sobre els dèficits democràtics d’Espanya (que ja té presos i exiliats polítics). I, des d’un punt de vista intern, no només va tranquil·litzar els ànims, sinó que ens va permetre recuperar la iniciativa, sobretot per la idea de convertir les eleccions il·legals del govern del PP en un plebiscit sobre la suspensió de l’autonomia i en una oportunitat per reforçar el suport a la independència.
Mentrestant, a quilòmetres de distància, l’exconseller Santi Vila es va dedicar a contraprogramar la roda de premsa del seu “amic” i va explicar-nos allò que no va dir ni quan exercia de conseller de Cultura ni quan es va situar al capdavant d’Empresa. Vila no només es va oferir per retornar el PDeCAT al camí de la “moderació”, sinó que va afirmar: “Aquest procés per la independència [...] ha partit de la ingenuïtat que es podia tirar pel dret i que no tindria costos. I ara els ciutadans ens miren perplexos dient: «On és el control del territori, el control de ports i aeroports, la hisenda pròpia…?»” I, sense gaires manies, hi va afegir: “Mai vaig donar instruccions als meus departaments sobre preparar la independència perquè no veia aquesta jugada.” O sigui, que anava per lliure. La perplexitat prové del fet que qui diu això estava en el govern de la Generalitat i, en teoria, havia de donar compliment a un programa electoral. Ahir, des de l’exili, Puigdemont i la resta de membres del govern van simbolitzar la dignitat; a Catalunya, Vila va representar la misèria.