La distòpia d’Europa

La Unió Europea (UE) no existeix. Ja que no compleix ni els seus propis tractats ni la seva Carta de Drets Fonamentals. Ens podem referir a algunes de les seves actuacions recents: l’asfixia de l’economia i del poble grec; el tracte que ha donat als refugiats de les guerres de l’Orient Mitjà; el seu aclucament d’ulls davant la deriva autoritària de Turquia, o el seu comportament davant del conflicte entre Catalunya i España.

El que existeix és un club d’estats units bàsicament pels seus interessos econòmics, financers i monetaris, així com per la seva defensa de l’statu quo econòmic, polític i social. El seu interès pels drets democràtics i pels drets humans fonamentals, individuals i col·lectius, és més aviat nul. Si és fa un repàs al preàmbul del Tractat de la Unió Europea (TUE) –o a la Carta de Drets Fonamentals– ja es veu que està format per un conjunt de principis genèrics que, massa sovint, queden totalment amagats i oblidats rere els interessos concrets dels estats. El mateix es pot dir de les disposicions sobre els principis democràtics del Títol 2 del TUE. Aquest estableix que la UE té set institucions diferents, però, en la pràctica real, així com en el Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), ja queda molt clar que hi ha dues institucions que juguen un paper preponderant: el Consell Europeu (CE), format pels caps dels estats o governs europeus (o el Consell dels ministres), i el Banc Central Europeu (BCE) per l’euro i la política monetària.

En el TFUE es pot veure clarament que, a part dels aspectes relacionats amb el funcionament intern i l’acció exterior de la UE, la major part del seu contingut fa referència als aspectes econòmics i financers d’aquest club de països. I tot el que afecta la moneda única, la política monetària i la política de tipus de canvi fixos, que suposa l’existència de l’euro, ja està en mans del BCE (articles 127 a 133 i 136 a 138). Una de les coses que es preveuen en el TFUE és l’estreta coordinació de les polítiques econòmiques dels estats membres però, en realitat, s’accepten unes asimetries entre els països que semblen contradir aquest objectiu. Per exemple, l’article 119.3 diu que els països de la UE han de tenir una balança de pagaments estable, però el que passa realment és que mentre que Alemanya (i alguns altres països del centre en menor mesura) té des de fa molts anys un superàvit creixent de la seva balança per compte corrent, els països perifèrics del sud, i fins i tot França, tenen (o han tingut) dèficits comercials molt importants. I cap institució de la UE no hi ha posat remei.

Als països que formen aquest club els va molt bé l’excusa de les restriccions externes que els imposa la seva pertinença a la UE i, en algun cas, a la zona euro. Aquesta aparent cessió de sobirania a una entitat supranacional els permet aplicar polítiques antipopulars (en contra de la majoria de la població) amb la coartada que això els ve imposat per la seva pertinença a la UE i/o a la zona euro.