A la tres
Un mal pair
Ho va explicar dijous a la nit l’exconsellera Irene Rigau. Era en una tertúlia a Catalunya Ràdio parlant de la situació dels consellers empresonats i, com que les acabava de rebre feia poques hores, va llegir en veu alta alguns fragments de les cartes que el conseller Josep Rull i la consellera Borràs li havien enviat. “Els primers moments després de l’ordre de presó per part de la jutgessa van ser brutals: ens van posar les manilles per darrere, ens van escorcollar, ens van tancar en un calabós d’una sordidesa indescriptible i quan ens van traslladar a presó ho van fer en una mena de gàbia i amb grillons.” El relat és del conseller Rull, que hi afegeix: “Alguns, a més, vam haver de patir l’escarni d’alguns funcionaris.” I conclou: “La presidència de la Generalitat no es pot sotmetre a aquesta ignomínia.” La consellera Borràs, en la carta que va enviar a Rigau i que aquesta també va llegir en veu alta, li explicava la total desinformació en què viuen (“no tenim ni mòbil ni internet ni premsa; només televisió, i encara parcialment”) i arribava a una conclusió molt similar a la de Rull: “M’alegro que el president sigui a Brussel·les.” Doncs sí. Veient com ha tractat fins ara la justícia belga el president Puigdemont i els quatre consellers que són a Brussel·les, la veritat és que tenen tota la raó. Una detenció tècnica, evidentment sense manilles ni grillons i amb un total respecte pel que representen. El relat de Rull i Borràs, que suposo que deu ser molt més ampli i dur del que va llegir Irene Rigau aquest dijous, és esfereïdor. I denota que, més que amb esperit de justícia, a l’Estat espanyol s’està actuant a hores d’ara amb esperit de venjança. Fan bé Puigdemont i els seus d’explorar la via belga, per més que finalment la decisió que prengui el jutge els pugui ser desfavorable. Però la prendrà, segur, amb tot el respecte. Perquè les formes, senyors meus, són tan importants com el fons. No veig, per exemple, el govern belga relegant a fer tasques administratives la màxima autoritat policial que va coordinar la reacció dels atemptats que ells van patir el març del 2016. Això només ho pot fer el govern espanyol amb Josep Lluís Trapero. Tenen un mal pair, els espanyols. I no han paït, encara, l’1-O.