Tribuna
La violència impotent
La violència del PP-PSOE-Cs, física –colpejant o empresonant– i ideològica, s’ha executat amb legal impunitat i ha estat avalada per uns mitjans espanyols que han afinat fins fer-ne uns instruments útils per al pensament únic. La violència, cal tenir-ho present, és impotència. El tripartit unitarista ha executat una mena de cop d’estat fent un ús il·legal de la Constitució de 1978, la de la transició política del franquisme a la feble democràcia actual, aplicant l’article 155 contra la Generalitat i el govern escollit democràticament. Un govern de Junts pel Sí presidit per Carles Puigdemont, que va intentar complir el programa amb què s’havia presentat a les eleccions, acceptat per la junta electoral i plenament legítim. És la legitimitat que ara els manca al PP-PSOE-Cs. Poden ser legals, ells la imposen, però mai deixaran de ser moralment còmplices il·legítims d’una repressió a la democràcia.
La violència desfermada contra la gent que anava a votar l’1 d’octubre, ordenada pel govern del PP, és la culpable principal del canvi de seu social d’algunes empreses. La prova és el creixement d’exportacions de Catalunya o la constant arribada, també creixent, de turistes. La violència cega amb esperit venjatiu contra els qui anaven a votar és raó més que suficient per ser Barcelona eliminada com a seu europea de l’Agència del Medicament. Un organisme internacional no es pot refiar d’un govern que ordena una violència massiva, injustificada, davant gent pacífica.
La persecució ideològica als ensenyants en instituts i centres escolars és el cas més greu de censura des del franquisme. Com s’explicarà el medi i el seu entorn als alumnes si no es pot parlar d’infraestructures? És a dir, de trens i carreteres, del medi ambient, de tot el complex món que envolta fets clau per entendre que estem entre els països de la cua d’Europa en tants d’aquests temes si no es pot explicar la raó i causa del perquè?
Si anem a la història, com s’han d’explicar els assassinats franquistes, les revolucions, els revolucionaris i els contrarevolucionaris? Les delacions i les denúncies? El genocidi cultural aplicat fins a l’extrem que Els pastorets estaven prohibits per l’ultranacionalisme espanyol, factor cabdal del franquisme? O encara, com s’explica la raó i les causes de la llegenda negra contra l’Espanya dels reis Àustries o Borbons? És una violència impotent que pretén imposar-se atemorint la gent, traient el pitjor de les persones el que no poden obtenir a les urnes. En les votacions veritablement lliures i democràtiques. Per això apliquen la violència en les més variades formes. Manipulant un ultranacionalisme d’extrema dreta violent i excloent. És violència –em va doldre al cor– el mantenir per part del rectorat la festa major de la Universitat Autònoma de Barcelona mentre hi ha professors –ara en serveis especials– a la presó. No és un problema de llibertat nacional o unitarisme forçat, és un problema de democràcia. És violència sense justificació tancar algú a la presó per les seves idees. Cal recordar com ha actuat la justícia a Bèlgica.
Si mirem els antecedents del PP-PSOE-Cs hi veiem una continuïtat d’escàndol. El PP imposa via article 155 el que Fraga Iribarne –un ministre amb les mans tacades de sang, fundador del PP, d’inici AP– no se’n va sortir amb els articles consensuats de la Constitució de 1978. El PSOE, per no anar més lluny, ja va pactar amb la dictadura de Primo de Rivera, res va fer per un reciclatge democràtic de tots els falangistes i franquistes que van entrar en el partit amb la transició. Si parléssim de Cs, l’anàlisi és més greu. Atia conflictes ideològics per provocar enfrontaments allà on pot i advoca per un ultranacionalisme exaltat –cal recordar que al Parlament de Catalunya es va absentar en el moment de condemnar el franquisme– que fins i tot l’han de corregir els seus propis aliats còmplices de l’article 155.
És la més trista violència, subtil, però corrosiva, la maledicència dels mitjans. El mentir i calumniar és propi dels qui miren pels seus interessos per damunt de qualsevol altra consideració. A ells se’ls pot aplicar la sentència clàssica, mai tan apropiada en veure la insensibilitat crítica per qui està a la presó o exiliat del seu país: “Indulgent amb els corbs, la crítica s’aferrissa amb els coloms.”