A la tres
Els arbres i el bosc
L’avantatge que tenen aquestes eleccions (si és que té algun avantatge que hi hagi unes eleccions al Parlament convocades per Mariano Rajoy via article 155, que a vegades sembla que ens n’hàgim oblidat) és que, com que no ens les esperàvem, tot plegat se’ns farà molt curt. Els partits no han estat mesos i mesos amb aquell degoteig d’anar proclamant candidats un dia rere l’altre sinó que (i ara ja em perdonaran per l’expressió) la convocatòria electoral ens va agafar a tots, polítics i periodistes, amb els pixats al ventre. Mariano Rajoy es devia pensar que, fent-ho així, agafant tothom amb el pas canviat, solucionaria el problema. Francament, a hores d’ara no m’ho sembla pas. No he vist cap enquesta, cap ni una (tot i que ja saben vostès quin valor els dono jo, a les enquestes) en què els resultats resolguin gaire res. L’independentisme (i mira que són tossuts, aquests independentistes!) continua sumant més que no pas els unionistes o constitucionalistes, i els de la puta i la Ramoneta (que ara es diuen Catalunya en Comú Podem) continuen sense aclarir-nos on són ni què faran si són decisius. Correm, però, un gran perill, en tot plegat. I és que tots plegats ens entretinguem pensant que el més important que hi ha en aquestes eleccions és el frec a frec que hi ha a les dues bandes: entre Junts per Catalunya i ERC, i entre Cs i el PSC. Perquè és on som ara: intentant esbrinar si al bloc independentista Puigdemont fa la remuntada i atrapa Junqueras, i intentant saber fins on arriba el creixement del PSC/exUnió, que a poc a poc acosta Iceta a Arrimadas. No seré jo qui digui que això no és interessant. Molt. I d’aquestes partides en dependran, segur, les estratègies futures. Però tan entretinguts com estem amb aquests duels, deia, i de tan entretinguts com n’estan els respectius equips de campanya, correm el perill de perdre’ns allò bàsic, que és saber si les forces independentistes sumaran prou per aturar, i de forma contundent, el 155. I això, de moment, les enquestes no ho resolen. M’atreviria a dir que l’única cosa que tenen en comú tots els sondejos publicats fins ara és l’èxit espaterrant que vaticinen al xèrif García, que camina incansablement cap al pitjor resultat de la història del PP a Catalunya. Ànims, Xavier, no canviïs!