Gas a fons

Finalment s’han superat totes les pors i reticències i Junts per Catalunya i ERC han arribat a un acord per ratificar la presidència de Carles Puigdemont. Acord al qual és d’esperar que se sume en les pròximes hores la CUP. La notícia és excel·lent. Qualsevol acord que hagués implicat un candidat diferent de Puigdemont hauria estat una renúncia, des del mateix camp independentista, que hauria marcat tota la legislatura per a mal. L’Estat espanyol pressionarà com mai el Parlament de Catalunya, que de cap manera podrà funcionar en condicions de normalitat. Per això la pretensió d’una part de l’independentisme d’alçar el peu de l’accelerador, tot i ser comprensible ateses les circumstàncies personals de molta gent, no tenia viabilitat. Els presos no eixiran al carrer si no és a través d’un pacte polític, i aquest pacte polític només arribarà si des de Catalunya s’avança en el desplegament republicà i es posa Madrid contra les cordes.

Per aconseguir això era imprescindible començar amb bon peu, i això és el que l’acord de dimarts a la nit a Brussel·les assegura. És cert que un cop investit president Puigdemont podria passar que el rei d’Espanya es negués a signar el decret o que el Constitucional invalidés la votació amb alguna d’aquelles pelegrines excuses que sempre sap trobar. Però si passés això després de la ratificació de Puigdemont el joc polític a favor de l’independentisme d’una decisió com aquesta seria espectacular. En canvi, si eren els partits independentistes els qui, ells sols, es feien enrere, la sensació de desastre ja des del primer dia era inevitable.

Ara caldrà molta imaginació i explorar camins inusuals per arribar a posar contra les cordes l’Estat. Però el més difícil, guanyar les eleccions i retornar al seu lloc el president de Catalunya, això ja està fet.