PP, ressentiment i arma política

Un demòcrata sap que des de la nit dels temps la política s’ha de fer amb el cap clar i el cor fred. Que en darrera instància es defensen legítims interessos. Siguin ideològics, polítics, econòmics, socials o culturals, fins i tot espirituals. Interessos que com més honestos i dignes millor. Interessos que han de ser diàfans, transparents. Tots ells apropen votants i és el nus que lliga i enforteix, o afebleix, els partits polítics.

No és bo fer política des de les emocions, encara que siguin les emocions el que ens dona la nostra identitat política. Caràcter i punt precís que no sempre és el mateix, raó per la qual en política tot canvia i evoluciona. Per això uns votants varien d’opció d’una convocatòria a una altra. Tothom té dret al canvi polític i electoral. Així podem veure un nacionalista català del franquisme ara esdevingut un exaltat unitarista o un fervent espanyolista d’ahir convertit en el present en un ferm sobiranista català, un excomunista junt amb l’extrema dreta o un socialista activista del capitalisme, i així un llarg etcètera. Si assenyaléssim noms, en tota direcció i conceptes ens enduríem una sorpresa extraordinària.

Hi ha, però, uns axiomes bàsics per a qualsevol persona que es defineixi com a demòcrata, això és, la llibertat, la separació de poders, la justícia, la pau, la igualtat de gèneres, el lluitar per un món més equilibrat amb la societat i amb la natura.

Ara Catalunya està en un atzucac, entre la realitat dels resultats electorals amb el triomf de les candidatures independentistes i la realitat de la força. L’Estat espanyol i el 155. La no separació de poders, la Guàrdia Civil i la policia davant la voluntat guanyadora de la gent.

S’ha d’escollir entre els somnis polítics que per raó dels vots són legítims i a l’abast de la mà o el que és possible davant la violència, sòrdida i ruda del PP i els seus aliats. Un d’ells, el PSOE es desmarca darrerament amb petits gestos vergonyosos després d’haver estat l’escolanet col·laboracionista necessari.

Hem avançat molt en el procés sobiranista, més que en anys i anys d’autonomisme, no podem tirar enrere, no hi ha retorn polític, hem de fer-nos de nou forts des de les institucions catalanes per poder seguir conservant el guanyat, i créixer en tot el que sigui possible. L’objectiu no s’abandona per fer una estratègia realista. Ara forçosament s’ha de ser realista. Ens cal un govern per poder tenir relat, des de la construcció, la veritat, la il·lusió i l’esperança d’enfortiment i consolidació del que vam votar l’1-O.

Enfrontat als valors democràtics majoritaris del poble català només hi ha ressentiment social, cultural i polític. De cap de les maneres podem deixar que qui menteix, calumnia o incita cap a l’odi s’aprofiti de la nostra divisió interna. El ressentiment pel seu fracàs electoral, polític, social i cultural a Catalunya i en el context europeu l’han convertit–manipulant la població amb uns media servils– en autoritarisme, censura i repressió. Han tibat tant la corda que s’està trencant. Els avisos arriben del Times o de l’ONU.

Hem de preservar Puigdemont refugiat polític a l’exili. Ha de tenir pes polític a l’exterior, en tot el que es pugui en el govern de facto a l’interior. Necessitem la quadratura del cercle. És a dir, fer tangibles els resultats electorals, fugir de la repressió de l’Estat, fer govern efectiu i actuar en present i futur.

Catalunya és seny i rauxa, de grans pactes i grans enfrontaments interns, d’heroïcitats i mediocritat política. Ara és el moment de prendre decisions fermes. Consensuades. D’enfortir els fonaments de tot el fins ara aconseguit. La proposta política catalana de futur, el voler crear riquesa, el sortir de la corrupció sistemàtica espanyola, el rebuig a una monarquia que incita a la pobresa trucant a empreses per canvis de domiciliació social o encara el suport a la violència contra gent pacífica, només té una resposta possible. Respondre al ressentiment i hostilitat amb intel·ligència. Amb una proposta continuada de diàleg, d’obrir les mans als qui els han votat per fer-los sortir de l’error de donar suport a un Estat erroni i fracassat.

Catalunya serà espiritualment més rica si a l’odi i el ressentiment respon ignorant-lo i amb propostes polítiques legitimades pels vots democràtics.