Temps perdut?

El dia que es va declarar la República catalana per part del Parlament, aquell mateix dia, el Senat espanyol aprovava aplicar l’article 155 i el govern central, de forma il·lícita i totalment inconstitucional, cessava el govern català, suspenia el Parlament i convocava eleccions autonòmiques per al dia 21 de desembre. En aquell moment, hi havia dues possibilitats, o millor dit, dues maneres de respondre al cop d’estat, de facto, al govern central: resistir, plantar cara i fer efectiva la república amb el suport entusiasta de la població, o bé no fer res i deixar la població en mans de la tirania espanyola amb l’ajuda indispensable del PSC-PSOE i Ciutadans. A més a més, tots els partits, tots, accepten anar a les eleccions del 21 de desembre. De fet, tothom va acceptar l’article 155. Tothom va acceptar de mala gana, però va acceptar, que anàvem a unes eleccions autonòmiques. Unes eleccions que, malgrat tots els inconvenients, vàrem guanyar els partits independentistes.

D’això en fa més de cinc mesos. Què s’ha fet durant tots aquests mesos mentre l’Estat espanyol continuava aplicant l’article 155? Bàsicament s’ha parlat molt de dignitat, legalitat, república, restitució del govern injustament destituït, que no podem aixecar el cap... i anaven passant els dies i mesos i el 155 anava esclafant Catalunya. Per dignitat, legitimitat i restauració del govern anterior, es va proposar com a president primer Carles Puigdemont, després Jordi Sánchez, després Jordi Turull. I tot plegat, res de res, no teníem govern, els presos continuaven a la presó, els exiliats a l’estranger i les nostres institucions, cada dia més saquejades i arrasades. I continuàvem parlant de dignitat i república. Al carrer, els unionistes, encapçalats per Ciutadans i altres moviments d’ultradreta, campen insultant, arrancant llaços, amenaçant, inoculant odi a tort i a dret.

Per fi, fa uns dies, el Parlament escull Quim Torra com a 131è president de la Generalitat. Llavors, el nou president nomena govern, entre ells dos empresonats, Turull i Rull, i dos exiliats, Comín i Puig... Ja tenim govern, dèiem. Però no. Ara resulta que el PP no publica el nomenament de consellers al DOGC. I no poden prendre possessió. I passen 10 dies d’estira i arronsa. Finalment, el president Torra nomena un govern en què no hi ha ni presos ni exiliats. El govern espanyol està content. Ells han guanyat. Catalunya ha hagut d’ajupir el cap. Ara tenim el govern que agrada a Madrid.

Ara ens hem de preguntar: calia esperar tants de dies i mesos per arribar allà on hem arribat? Valia la pena parlar tant de dignitat, de legitimitat i república quan tots sabíem com ha acabat? Algú s’ha plantejat el mal que s’ha fet al país amb els sis mesos de més del 155?

Si després de la declaració de la República no la vàrem portar a terme ni la vàrem implantar, com ara ens volíem enfrontar amb l’Estat repressor sense tenir ni les institucions ni la gent al carrer? L’única cosa positiva ha estat la internacionalització del conflicte i la intervenció de la justícia europea. Però això es podia fer igualment amb un govern efectiu a Catalunya i, si això s’hagués fet, ja tindríem el consell de la República endegat i també el Procés Constituent... per tant, globalment hem perdut el temps. Ara, però, cal aprofitar el nou govern i treballar de valent per refer tot el que ha malmès el 155 i recuperar forces per tornar, amb possibilitat d’èxit, a la batalla independentista.