El vandalisme de Ciutadans

Mesos enrere, Albert Rivera tenia les maletes preparades per mudar-se al palau de La Moncloa. Les enquestes bufaven al seu favor, el PP (la marca original de la dreta espanyola) baixava en caiguda lliure i Pedro Sánchez havia ressuscitat d’entre els morts, però les expectatives que arribés a tenir possibilitats de governar semblaven més aviat remotes. Però, de cop i volta, la moció de censura contra Mariano Rajoy ha capgirat l’escenari de dalt a baix i Ciutadans ha retornat a la crua realitat, amb les enquestes desfavorables, un desinterès cada vegada major de l’Íbex, casos de corrupció que afloren en els escassos espais de poder que controla i un desconcert generalitzat del partit i el seu líder.

Ja sigui per aquesta conjuntura desfavorable, per l’afecció innata d’aquest partit a la piromania (primer amb la llengua i ara amb tot allò que arreplega pel davant) o per la necessitat de traslladar la ficció que el país viu en un conflicte permanent, Albert Rivera s’ha abocat de ple a les performances i al hooliganisme i ha destinat una bona part de les energies a una lluita cos a cos als carrers: “Si el govern de Sánchez no vol netejar de propaganda separatista il·legal els espais públics, ho farem nosaltres”, va proclamar fa alguns dies. El tret de sortida d’aquesta crida a la kale borroka es va produir algunes setmanes abans, a l’hemicicle del Parlament, amb aquella escena tan esperpèntica com calculada de Carlos Carrizosa fent l’ofès pels llaços dels consellers empresonats situats als seients de davant. A partir d’aleshores, els hooligans de Ciutadans s’han dedicat a recórrer el país amb el passamuntanyes al cap i la navalla a la mà i s’han erigit en els jutges de l’espai públic, decidint què podia exposar-se i què no; i què podia dir-se i què no. La censura a la lliure expressió dels altres representa l’avantsala del totalitarisme. No deixa de ser significatiu que el mateix partit que s’oposa a l’exercici de la democràcia fomenti el vandalisme de carrer.