El llegat de Josep Fontana

La setmana passada va deixar-nos Josep Fontana, a qui un altre historiador, Jordi Nadal, va definir com “l’historiador més destacat i més complet, i a molta distància de la resta, dels que avui treballem a la península Ibèrica”. Les seves aportacions sobre la crisi de l’antic règim i les contradiccions del règim liberal, els projectes alternatius que es va anar bandejant durant els segles XIX i XX, les dificultats d’encaix de Catalunya a causa de tenir un model econòmic i social més avançat que la resta d’Espanya, l’evolució dels corrents historiogràfics i la crítica de les modes fugisseres, per posar només alguns exemples, han estat caracteritzades pel rigor, la innovació i la capacitat de marcar camí, qualitats reservades als grans mestres. L’ambició i la capacitat de Fontana el van dur, a més a més, a aproximar-se a aquella “història total” que preconitzava un dels seus mestres, Pierre Vilar. Fontana, doncs, ens ha deixat un llegat immens, molt difícil de superar. Cada llibre seu representa un referent acadèmic, una peça disposada a obrir nous horitzons.

Però, molt probablement, el tret més rellevant de Josep Fontana hagi estat el seu compromís social, la concepció dels seus treballs com a instruments que ajudessin la gent “a pensar pel seu compte”, de manera crítica i “en contra del pensament dominant”. A la paret del seu despatx hi penjava un poema de Bertolt Brecht al qual ell mateix s’encarregava de donar-li sentit dia a dia: “Qui encara estigui viu que no digui mai: el que és segur no és segur. Tot no serà sempre igual. Quan hagin parlat els opressors, parlaran els oprimits. El que ha caigut s’ha d’aixecar; el que ha perdut ha de lluitar. Qui podrà aturar el que coneix la veritat? Perquè els vençuts d’avui són els vencedors de demà, i el mai es convertirà en ara mateix.” És aquesta confiança cega en la raó i el convenciment que això s’aconseguirà només amb el treball i la lluita de tots plegats, el millor llegat de Josep Fontana.