L’espai interior de la ciutat

L’espai públic urbà té diferents definicions però l’arquitecte i poeta Joaquim Español n’empra una d’especialment seductora: l’espai públic és l’espai interior de la ciutat. I ho és perquè, tot d’una, ens situa en una gran casa compartida, la ciutat, amb les seves estances –les places, els carrers...– i els seus recintes –els edificis– envoltant-los. Ho és també perquè remet a la gent que l’habita, els ciutadans: en un interior ens hi estem i, normalment, hi realitzem alguna activitat. Perquè, com en un habitatge, els espais públics de la ciutat tenen funcions diferents i mixtes, i poden constituir alhora sales d’estar a l’aire lliure, corredors, espais de joc o també enormes sales de lectura. Igual que en Bruno Zevi deia que el que és definitori de l’arquitectura és el seu espai interior, podríem dir que el que és definitori de la ciutat és el seu espai públic.

Però l’espai públic, com l’espai domèstic, és també un reflex de la societat que l’habita, dels seus costums i cultura. Les medines marroquines presenten un intricat sistema de carrers que és el pur reflex formal de la voluntat de graduar la protecció de la intimitat. Des de la porta de la ciutat fins a la cambra, els carrers de la ciutat es poden dibuixar com una progressiva ramificació arbòria de buits que acullen més o menys activitats i gents, amb usos més o menys públics i amb uns graus de privacitat creixent, des del trànsit entre intrusos fins a la quotidiana trobada entre la comunitat veïnal o la reunió al voltant del pati de la família més propera. Com també passa a les nostres ciutats antigues, l’espai urbà és trossejat, fragmentat, sempre parcial, una suma de racons i places. I, en la seva múltiple definició radica la seva versatilitat i bellesa. Allà pot passar-hi qualsevol cosa, sobretot la vida, la relació, la comunicació, l’intercanvi...

Tot i la multitud d’espais extraordinaris dissenyats i construïts als centres urbans de Catalunya en els últims trenta anys, avui dia, en algunes ciutats i pobles, encara s’entén l’espai públic només com el negatiu entre formes construïdes. Literalment buits urbans, sense ànima ni narrativa, tan sols definits pels seus límits, les servituds donades per les infraestructures ocultes i algun o altre banc i arbre solitari. Hi falta una mirada des de la quotidianitat del carrer, les cases i el barri; una atenta lectura del lloc i la seva memòria; una articulació amb la trama existent i la futura; hi falta fragmentació, topografia, verd i ombra. Perquè a l’espai interior de la ciutat, aquestes sales col·lectives on hi ha de poder passar de tot si no volem oblidar allò que ens vincula al lloc, la flexibilitat no ha de significar silenci sinó múltiples possibilitats d’acció.