Espais d’aprenentatge

Les aules, als col·legis i universitats, segueixen construint-se avui gairebé igual que fa cent anys. Són habitualment espais unidireccionals, concebuts per encabir bàsicament dos tipus d’individus i actituds: els que en saben, que es mouen i parlen, i els que no en saben, que, quiets i callats, escolten. Tanmateix, ja fa molts anys que pedagogs i mestres han demostrat que la millor manera d’adquirir nou coneixement no és precisament la classe magistral, sinó la creació d’entorns d’experimentació i diàleg.

Els nens petits actuen, a l’escola, al museu i al teatre, com a autèntics genis: tenen curiositat infinita, experimenten sense por de l’error i observen tot el que els envolta sense filtres als sentits. Però tot aquest potencial, fomentat a primària, a secundària es dissipa inexorablement. I els estudiants arriben a la universitat amb una necessitat imperiosa de desaprendre les respostes memoritzades dels altres per ser capaços de reformular-se directament les preguntes. La configuració dels espais d’aprenentatge està estretament vinculada a l’experiència pedagògica que s’hi desenvolupa. És més, les metodologies pedagògiques més avançades han incorporat des del seu inic l’espai com a matèria primera educativa, al mateix rang que el llenguatge o les matemàtiques. Tant en un aspecte com en l’altre, hi ha avui encara molt camp a córrer.

Feliçment, el Col·legi d’Arquitectes promou actualment dues activitats en aquesta direcció: per una banda, el pròxim curset de l’Aadipa (Agrupació d’Arquitectes per a la Defensa i la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic) Patrimoni arquitectònic educatiu, versarà sobre l’estudi de les múltiples i fructíferes relacions entre arquitectura i pedagogia, així com sobre els millors mètodes i procediments per a la restauració d’espais exemplars d’aquesta col·laboració interdisciplinària, i, per altra banda, Arqui-escola, un programa que pretén coordinar, posar en comú i fomentar iniciatives docents entre arquitectes i centres escolars per incrementar la presència del coneixement arquitectònic entre els alumnes de primària i secundària. Les dues iniciatives són pertinents i no de menor importància.

Si acordem que tots acabem vivint en un pis o una casa, té tot el sentit que es treballi per augmentar el criteri dels futurs habitants de les nostres ciutats i pobles sobre qüestions relatives a l’espai. Per altra banda, cada cop més sovint els ciutadans som interpel·lats en entorns de decisió sobre la configuració del nostre entorn construït. És, per tant, coherent que, en paral·lel, es desenvolupin programes tendents a formar i promoure el coneixement sobre el qual es basen aquestes estratègies de participació. I té tot el sentit que el COAC, en col·laboració amb el Departament d’Educació, en sigui el promotor.