La dimensió dels presos

Divendres farà un any que el vicepresident Junqueras i el conseller Forn van entrar a la presó de la forma més injusta, arbitrària i vexant. Com ho és l’empresonament de la resta de presos polítics catalans. Sense oblidar tots aquells que s’han vist obligats a emprendre el camí de l’exili, amb el president Puigdemont al capdavant. Un any després, hem de ser realistes. L’alliberament no serà ni fàcil ni ràpid en un Estat espanyol on l’alta magistratura judicial, fruit d’un sistema corrupte –basat en partidisme i amiguisme– de designació de càrrecs, opta habitualment per vergonyosos malabarismes jurídics que suposen un cop a la democràcia i afavoreixen interessos ideològics com la sacrosanta unitat d’Espanya o la banca en el cas dels impostos hipotecaris. I ho fa sense rubor i amb menyspreu a la ciutadania. Per això, cal mantenir la ferma exigència de l’alliberament immediat i la retirada dels càrrecs, però l’independentisme català hauria d’abraçar també els següents objectius: primer, donar la màxima dimensió política, no només l’antirepressiva, als presos. De fet, l’alt nivell de personalitats que els visiten i les cimeres realitzades a Lledoners ja dibuixen que estem davant figures polítiques que en comptes d’empetitir-se a les tres presons com voldria l’Estat cada cop es fan més gegantines. Segon, utilitzar la seva situació i el pròxim judici com a element de denúncia internacional. Els exiliats i el Consell de la República han de tenir un paper fonamental en aquest objectiu. I tercer, impedir la normalització de la situació dels presos exigint que partits i institucions espanyoles, començant pel govern de Pedro Sánchez, reconeguin amb els gestos necessaris l’anormalitat democràtica que suposa que dirigents polítics i socials estiguin empresonats per acusacions construïdes amb falsedats. Una base imprescindible per començar a construir una solució política al conflicte basada en el respecte al dret a decidir de la ciutadania de Catalunya.