A la tres
El revulsiu
Ja és ben trist, que s’hagi hagut d’arribar a aquests extrems (ho dic perquè una vaga de fam és una mesura extrema) perquè veiem els primers símptomes d’unitat entre les forces independentistes d’aquest país. Mentre ahir a Madrid celebraven l’aniversari de la Constitució espanyola, aquesta que ens ofega i que no ens permet sentir-nos còmodes a Espanya, a Barcelona la principal celebració era al convent dels Caputxins de Sarrià, al mateix lloc on, ara fa 52 anys, hi va haver la primera gran protesta estudiantil contra el franquisme. Alguna cosa hi ha encara en comú, entre una protesta i l’altra, i probablement té a veure amb el fet que Franco ja no hi sigui però el franquisme sí. Aquest cop, la convocatòria era en suport dels presos polítics en vaga de fam i en contra del Tribunal Constitucional. Set dies, ja fa que els Jordis (en aquest cas, Jordi Sànchez i Jordi Turull) no mengen. Set! I quatre Joaquim Forn i Josep Rull! Quatre! La vaga de fam dels diputats i exconsellers de JxCat és, ha de ser, un revulsiu perquè la unitat que vàrem començar a visualitzar ahir a la Caputxinada no només es mantingui sinó que s’aprofundeixi. La solidaritat que va provocar la Caputxinada del 1966, amb la creació de la Taula Rodona de les Forces Polítiques, que va ajudar a articular una resposta comuna al règim franquista, alguna rèplica hauria de tenir ara. Perquè les forces independentistes (i, és clar, republicanes) no només transmetin unitat sinó que la practiquin i dissenyin d’una vegada (d’una punyetera vegada, m’atreviria a dir) una estratègia conjunta. Si és cert que venen temps complicats (i res fa pensar que no sigui així) no els podem afrontar sense una estratègia comuna. El carrer no demana gaire res més que això: unitat, unitat i unitat. I, és clar, les instruccions necessàries per no malbaratar tot el que hem fet fins ara. No hi crec, jo, en el campi qui pugui, en carrers tallats i en aldarulls descontrolats. Crec en la unitat, en l’estratègia conjunta i a posar-los en evidència nosaltres a ells, no pas a posar-nos-hi nosaltres mateixos. La vaga de fam és prou seriosa (i perillosa) per convertir-se en un revulsiu. Per anar junts, definir una estratègia i demanar-los que l’aturin.