Carta al pare

En algunes trobades familiars la meva mare gastava aquesta broma. Ensenyava la foto de primera comunió del meu pare. I malgrat els trenta anys de diferència entre ell i jo, la feia passar per la meva foto de comunió. La cosa colava, perquè jo m’assemblava molt al meu pare. Mentre mirava aquella foto, fins i tot a mi mateix em resultava difícil no caure en el remolí de la confusió i distingir-me d’ell. Amb el pas dels anys, físicament cada cop em vaig anar assemblant més i més al meu pare. Només que ell era més guapo, més alt, tenia els ulls verds, els braços més gruixuts, una rialla que entendria, i sempre –sempre– va ser més valent. I quan arribo a aquest punt del relat, m’abismo. Perquè aquí la força imantada de l’estima no es correspon amb cap suposada felicitat perdurable prodigada per la naturalesa atzarosa de la vida. Jo, d’adolescent i de més gran, i de més gran “de més gran”, vaig plorar a cada línia mentre llegia aquest fragment del llibre Carta al pare, de Kafka: “o bé jo desobeïa les teves ordres, i això era vergonyós, ja que eren arbitràries i només valien per a mi; o bé et desafiava, i això també era vergonyós, perquè ¿quin dret tenia, jo, a desafiar-te?”

Hi ha coses, n’estic convençut, que van ser creades per ser trobades a les fosques, o a dins de l’aigua amb les plantes dels peus. I avui, avui, sé que el meu pare m’ha trucat perquè jo arribés a casa, de pressa, molt de pressa. I així, després de tanta incompletesa (on es deu expandir el buit?), ell pogués morir en els meus braços, en el nostre lloc, com quan hi habitava la llum sobirana d’estiu que alguns dies, només uns pocs dies, ens va inundar. Jo m’assemblava molt al meu pare... Només que ell era més guapo, més alt, tenia els ulls verds, una rialla més viva, i sempre va ser més fort, molt més fort.