Una vaga que ens interpel·la

En un llibre titulat Vaga de fam per Catalunya, el sacerdot i activista Lluís Maria Xirinacs reprodueix una conversa en què intenta explicar el sentit de la seva protesta al seu entorn més íntim. En un moment determinat, una persona li pregunta: “Per què no podria fer una altra cosa que no anés contra la salut?” I, tot seguit, una altra respon: “A veure, digues-me’n una que faci tanta feina com aquesta.” Després de recordar que “no n’hi ha sortida cap”, el familiar li planteja un nou interrogant: “No sap que la gent de per ací no li apreciarà res de tot això? Diran que és boig.” Xirinacs, però, no aprofundeix en els arguments ni en l’efectivitat de la seva protesta a curt termini. Contràriament, els respon: “Potser d’ací a uns anys ho comprendran. Sempre queda alguna cosa.”

Els interrogants del 1975, justament a les acaballes del franquisme, esdevenen plenament vigents en l’escenari actual. Els presos polítics porten mesos i mesos en una presó preventiva ignominiosa que posa de manifest la cruesa i l’aleatorietat amb què es mou la justícia espanyola i, al mateix temps, expressa clarament la manipulació sistemàtica del Tribunal Constitucional, que es dedica a bloquejar el seu accés al Tribunal Europeu de Drets Humans no tramitant els nombrosos recursos d’empara que han presentat. Evidentment, hi ha diverses formes d’expressar el rebuig a aquesta situació, i totes aquelles que plantegin els que la pateixen directament em semblaran absolutament respectables. No hi ha represaliats de primera ni represaliats de segona. Hi ha, senzillament, represaliats. I totes les situacions personals resulten tan colpidores que es fa difícil fer ni la més mínima objecció. A la resta de persones només ens queda expressar la solidaritat aprofitant qualsevol instrument de protesta pacífica al nostre abast. Perquè la vaga de fam no és només una interpel·lació a l’Estat, sinó també al conjunt de la ciutadania, a tots i cadascun de nosaltres.