Del ‘sobresaliente’ a l’excel·lent

El proppassat dia 12, el rector de la UB, amb Ester Franquesa, directora general de Política Lingüística, i el degà, inaugurà, a la Facultat de Farmàcia i Ciències de l’Alimentació, l’exposició que porta el títol d’aquest article, sobre la represa del català a Farmàcia, després de la repressió franquista. Ha estat organitzada per la facultat, i els serveis lingüístics i el vicerectorat d’Arts, Cultura i Patrimoni (VR-ACP) de la UB. La comissària és la professora Ruth Ferrer, amb el suport de Pili Mateo, del VR-ACP. Les aportacions documentals i històriques procedeixen de professors de la facultat, de serveis de la UB, de col·leccions privades, i de l’Institut d’Estudis Catalans, que va tenir un paper important en la represa del català científic.

El punt de partida de l’exposició ha estat un treball de màster de gestió del patrimoni cultural i museologia (UB), coordinat per la professora Maria Teresa Sala, i s’ha realitzat un vídeo per part d’estudiants de comunicació audiovisual de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, supervisat per Anna Marquès i Lydia Sánchez. La prolixitat d’aquesta relació, i no hi ha totes les persones i institucions a les quals es deu agraïment, ja indiquen el valor històric i social del material que s’exposa, que reflecteix els problemes que van haver de superar els primers professors que es van proposar fer classes en català.

No oblidem que després de la guerra civil, a la nostra universitat, i a les de tot l’Estat, es va aplicar un “atroz desmoche”, com ho qualifica l’autor de La repressió franquista a la Universitat Catalana, Jaume Claret. El que s’havia fet durant la República pel català havia desaparegut. La mort del dictador va tornar a obrir esperances i alguns, cada vegada més, s’hi van anar posant. Serveixi com a anècdota significativa, del que passava a finals dels setanta i als vuitanta, el que “paternalment” va dir un “professor veterà” a un dels que volien fer classes en català: “Així no serà mai catedràtic.” Al vídeo, diversos professors i personal d’administració i serveis fan aportacions prou significatives sobre com va anar aquest procés. Alguns aspectes interessants són, per exemple, que la primera tesi en català de la Facultat de Farmàcia la va llegir el conegut investigador sobre el càncer Joan Massagué, o la traducció al català (per Montserrat Navarro, amb la revisió de Màrius Rubiralta i David Mauleón), el 1982, de l’obra Química de fàrmacs naturals i sintètics, de Q. LeRoy Salerni, i l’aparició d’altres tractats o manuals de pràctiques (com un d’Anàlisi química, de Maria Xirau i M. Carmen Vidal), sense oblidar els textos de la Universitat de València. L’elecció com a rector d’Antoni M. Badia Margarit el 1978 va ser un element decisiu.

Després de la inauguració, el farmacèutic i professor Joan Sabaté Tobella va impartir una conferència sobre farmacogenètica, i va fer un ús ben natural dels termes científics necessaris de què disposa el català, com qualsevol altra llengua usual i actualitzada. Esperem no haver de tornar a recordar velles, i no tan velles, lluites per un lloc “normal” del català a la ciència i a l’ensenyament.