L’univers paral·lel del PSOE

Fa anys que Catalunya i Espanya viuen en dues franges horàries diferents, o més aviat podríem afirmar que en dos calendaris desiguals, o fins i tot podríem arribar a concloure que en dos universos paral·lels. No cal que perdem el temps discernint quin dels dos ens es troba a on o quan, però és evident que una bona part dels problemes deriven d’aquesta diferència tan evident com insalvable. El drama ja ve de lluny. Durant el segle XVIII, mentre els il·lustrats catalans com Antoni de Capmany defensaven un model de creixement basat en el comerç i la incipient indústria, els de la Cort seguien ancorats en una base exclusivament agrària, sense atrevir-se, a més a més, a plantejar les reformes estructurals necessàries. I el drama també es va viure en els terrenys social i polític, amb un país que apostava recurrentment per l’autonomisme o la República i un altre que es tancava en el centralisme o l’autoritarisme i no veia més enllà de les quatre parets del palau del Pardo o el de La Moncloa.

En aquests darrers dies hem assistit a un nou exemple d’aquest decalatge. El nostre país fa temps que ha girat full a l’Estatut del 2010, al del 2006 i fins i tot al del 2005; però el govern de Pedro Sánchez, com si acabés de descobrir la sopa d’all, s’ha tret de la màniga una proposta que pretén donar contingut al seu tarannà dialogant i, de passada, netejar la imatge espanyola a l’exterior. Qualsevol esforç, com sempre, s’ha de valorar. Però que el partit que va donar suport al 155 i que és còmplice de la repressió desfermada, ens vulgui acontentar amb un retorn a l’escenari autonomista, sembla un acudit de mal gust. I, encara més, que ni tan sols s’atreveixi a fer-ho tal com Déu o el sentit comú manen. Perquè, sí, resulta que la proposta del govern del PSOE, a més a més de vintage, incompleix la disposició addicional tercera que va aprovar un altre govern del PSOE. I així anem, amb un govern que es nega a complir una llei orgànica i que, com sempre, viu en un univers paral·lel.