opinió
La culpabilitat de l'ocultació
No hi ha constància que cap religiós pederasta hagi estat portat als tribunals per la jerarquia, i són majoria els casos en què la manca d'acció ha deixat impunes els culpables i les víctimes, sense reparació
Els abusos sexuals comesos per religiosos sobre nens ha costat a l'església catòlica dels EUA 2000 M $ en indemnitzacions. Han sortit a la llum recentment 350 víctimes a Holanda i 300 a Alemanya. El cardenal primat d'Irlanda Sean Brady està acusat d'ocultar un d'aquest delictes comès per un capellà de la seva parròquia al 1975 i s'ha negat a dimitir en raó que «feia el que se li havia demanat fer». No hi ha raó per pensar que això que s'ha fet públic en alguns països, els que tenen més alts nivells de llibertat d'informació, no es faci públic en altres, la qual cosa faria palès que la dimensió del problema no hauria estat puntual sinó general. La majoria d'aquestes conductes, penalment perseguibles, vénen del passat en què la política de l'Església era sistemàticament silenciar-les i traslladar els culpables, la qual cosa reproduïa en ocasions el problema.
Les víctimes eren, en molts casos, ignorades i fins i tot se les condicionava amb diferents graus de coacció perquè silenciessin els fets, d'aquí el desconeixement públic d'aquestes agressions fins fa pocs anys, quan les víctimes, que eren nens quan els fets van succeir, han esdevinguts adults. La resposta de l'església ha estat deplorar els fets, demanar perdó i en alguns casos argumentar que pateix una persecució perquè aquests abusos existeixen arreu i l'església com a institució humana no n'està lliure, però no hi ha constància que cap religiós pederasta hagi estat portat als tribunals per la jerarquia, i són majoria els casos en què la manca d'acció ha deixat impunes els culpables i les víctimes, sense reparació.
Té base la crítica que l'Església no jutja aquests fets amb el mateix rigor amb què denuncia l'homosexualitat, l'avortament, la recerca amb cèl·lules mare o l'educació laica a les escoles, i això naturalment té a veure amb la defensa de la institució, la qual cosa posa de manifest la diferent mesura amb què a la pràctica es tracten diferents principis morals predicats per l'Església tots ells com a absoluts. No deixa de ser una paradoxa de difícil explicació racional.
Hi ha un vincle entre aquests problemes i el celibat dels preveres? Perquè en un món com l'actual on la sexualitat està absolutament present, si es demostrés que aquest problema és més freqüent entre persones adultes cèlibes, i cal remarcar que no està provat que sigui així, hi hauria raó per plantejar per estrictes raons de conducta social i de respecte a les persones l'eliminació d'una regla que no és ni universal –no la tenen ni els ortodoxos ni els protestants–, ni permanent en el temps, perquè a l'església dels primers temps el celibat no existia.
La manca de caritat envers les víctimes, en aquest cas les més desprotegides, ha estat la part de l'actuació més criticable de la jerarquia, i això s'ha produït per la nul·la transparència i coneixement públic dels fets.
Tenen totes les religions una dosi considerable de simbolisme, de formalització i de misteri, perquè es vol separar en el fet religiós el que es presenta com a transcendent revelat i superior respecte dels valors laics de la societat. Aquesta circumstància és consubstancial a la religió, però no pot ser raó mai d'un perill per a la societat i per tant, semblaria l'hora de plantejar-se, com ho ha fet ja l'arquebisbe de Viena, monsenyor Christoph Schönborn, encara que després se n'ha retractat, de la necessitat del celibat dels preveres en el món actual, i sobretot del compromís explícit de la jerarquia de fer públics i transferir a l'àmbit civil i penal des del canònic els delictes dels religiosos sense excepció, renunciant a jurisdiccions particulars i opaques, perquè és més important ajudar les víctimes que ajudar i perdonar els agressors.
Possiblement el problema es deriva de la manca del necessari equilibri entre, d'una banda, la promoció dels propis principis i creences i la defensa de la col·lectivitat de la qual es forma part, i de l'altra, de la justícia, la llibertat i el respecte als drets individuals de les persones. És aquesta i no altra la crítica que amb raó es fa a l'islamisme per part dels que defensen els valors tradicionals a les societats occidentals.
Fa ara dos mil anys, un palestí va morir crucificat per la defensa d'aquests drets que el van portar a enfrontar-se amb la jerarquia per fer costat als febles i desprotegits. La història no es repeteix mai de manera idèntica, però sí de manera similar.
