Opinió

Tribuna

El discurs dels jutges

“L’executiu de Rajoy traspassà la defensa de la nació a la judicatura: dotà l’instructor del poder d’exercir la violència “legítima” sobre els encausats i generar el discurs “legítim” sobre la repressió de l’independentisme

El discurs judicial ha aconseguit de formar part de les nostres vides. Al final, tots serem experts en dret. Sobretot en dret procedimental i dret penal. La visió permanent de jutges, tribunals i independentistes imputats en les pantalles del dia a dia ens ofereix una metàfora iconogràfica eloqüent de la metamorfosi de l’Estat (espanyol) i dels estats nació en general. Escric aquest comentari impressionat encara per les grotesques declaracions dels testimonis de la Guàrdia Civil en el “judici d’estat” (Salellas) contra el Procés. Grotesques? No tant... Les seves hiperbòliques versions del clima de violència i d’odi en les concentracions de l’1-O formen part del ritual: exageren per representar millor el paper atorgat per l’acusació. No fan altra cosa que sustentar el relat de la fiscalia, que alhora ha de sustentar el relat primigeni del jutge instructor. En el nou paradigma, la policia no es limita a vigilar l’ordre públic i la seguretat dels ciutadans: és sobretot el braç executor de les ordres judicials. Les policies estan en últim terme al servei del poder judicial i no tant del Ministeri d’Interior. Ho van confirmar Rajoy, Santamaría i Zoido amb les seves evasives durant les compareixences.

Aquesta transformació de la funció policial és la cara visible d’una transformació més profunda i transcendent dels estats nacionals. Què queda de l’Estat nació en l’actual fase de globalització? Com han advertit els estudiosos de la globalització, de Wallernstein a Beck, de Bauman a Castells, els estats nacionals han sofert una progressiva laminació de la sobirania: sigui per delegació de competències a òrgans polítics, econòmics o militars supraestatals (Unió Europea, OMC, FMI, OTAN, UIT, etc.), sigui per la imparable penetració en els mercats nacionals dels operadors i capitals transnacionals.

En el marc de l’actual segona globalització, els estats nació es veuen impel·lits a transformar-se en “estats culturals”, com pronosticava fa anys Marc Fumaroli. Les seves polítiques tendeixen a concentrar-se en les competències que la globalització (encara) no els ha arrabassat. La tendència sembla conduir els estats cap a la defensa a ultrança de la “cultura nacional” (fronteres, ciutadania, llengua, patrimoni, educació, religió, tradicions, festes “nacionals”...). En aquest sentit, i com he argumentat en altres moments, la funció central que reté l’estat és la de “policia de la nació”. A l’estat li pertoca de definir què entendre per “identitat nacional”. I un cop definida –les Constitucions la delimiten–, la nació imaginada cristal·litza en l’estat de dret. L’anhel de sobirania (nacional) es concentra en el particular dret que l’estat farà prevaldre per defensar la nació. D’aquí deriva la seva debilitat i la seva força: és dèbil com a estat enfront dels altres estats i dels mercats; i és poderós en la seva zona de reserva i de confort cultural-nacional.

Entre nosaltres, Rodríguez-Amat ha teoritzat sobre com entendre el paper fonamental de l’estat en la “protecció” de la nació a través dels seus dispositius enunciatius, entre els quals sobresurt la funció de l’estat de dret. La majoria de les nacions contemporànies lluiten per aconseguir el que en diu “l’encaix definitiu entre l’estat de dret i la nació”. Si l’estat ho aconsegueix, l’eficàcia de l’estat de dret representa l’èxit històric de la nació. En altres paraules, és en definitiva l’estat de dret que dona sentit i articula la nació. Ho ha aconseguit el regne d’Espanya?

La política (jurídica) seguida pel govern de Rajoy en relació amb els “fets d’Octubre” del 2017, que ha culminat en el judici del Suprem, encaixa a la perfecció en aquest quadre teòric. L’executiu de Rajoy traspassà la defensa de la nació (espanyola) a la judicatura: dotà el jutge instructor del poder legal no sols d’exercir la violència “legítima” sobre els encausats, sinó també de generar el discurs “legítim” sobre la repressió contra la causa política de l’independentisme fins al punt de menystenir i vulnerar drets fonamentals –d’expressió, de manifestació, de privacitat– a favor d’un “bé superior”: la negació de tota nació altra que la “nació espanyola” dintre l’Estat. La invocació a l’estat de dret per defensar la unitat (innegociable) de la nació (espanyola) ha estat leitmotiv permanent de tots els poders de l’Estat. Un Estat que, com recordava la filòsofa Marina Garcés, amb la imposició del 155 i de les eleccions del 21-D –i ara de tota la campanya contra els llaços grocs i les altres amenaces– no dubta a fer de l’“excepcionalitat permanent” la normalitat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.