Orgullós de ser espanyol i francès

Dimarts passat a TV3 s’hi va fer el debat de candidats a l’alcaldia de Barcelona i, estant com estem, una determinada part del temps la va ocupar la qüestió nacional. Tractant-se de la capital del país és normal que aquest assumpte no s’hi obviés, per bé que no va ser el gruix de la discussió. Poc després que el candidat del PP, l’anacrònic Josep Bou –i Vila, i Costa, i Font, i Barceló...–, apel·lés als sentiments dels catalans que es consideren espanyols per intentar liquidar qualsevol possibilitat de debatre l’estatus de Catalunya, el candidat de Ciutadans li va desmuntar la paradeta sense voler-ho. Manuel Valls va afirmar que se sent orgullós de ser “català, espanyol, francès i europeu”, normalitzant el fet de poder participar de diverses identitats nacionals constituïdes en igualtat de condicions en estats diferents. Valls es pot sentir espanyol i francès sense reivindicar el regnat de Josep Bonaparte ni voler revertir el resultat final de la Guerra del Francès, com molta altra gent vinguda d’arreu combina la seva catalanitat amb la pertinença al seu país d’origen, sense supeditar-ho a hipotètiques annexions, colonitzacions o submissions. Barcelona, com totes les grans ciutats, converteix en conciutadans persones amb una gran varietat de nacionalitats d’origen i amb una encara més gran multiplicitat de sentiments i adhesions. L’espanyolisme, possiblement perquè no té res més a oferir, s’ha parapetat en l’excusa identitària per justificar un immobilisme que tot ho bloqueja i que procura censurar qualsevol debat. Mentrestant, l’independentisme ha pogut créixer essent capaç d’imaginar un futur en comú. És precisament per aquest motiu que, per primera vegada, sembla que l’independentisme podria conquerir l’alcaldia de Barcelona. Una possibilitat que no es podia arribar ni a imaginar deu anys enrere i que s’ha obert camí entre les coloraines de les banderes i les palpitacions sentimentals.