Keep calm
El pitjor remei del PSC
Ahir, la diputada al Parlament pel PSC Eva Granados afirmava en un article que “el referèndum sobre la independència és el pitjor remei per a una societat dividida com la nostra”; i, tot seguit, afegia: “Mentre que alguns volen un referèndum per trencar, els i les socialistes el volem per referendar un gran acord.” Més enllà del típic mantra sobre la “societat dividida” (que vindria a ser la versió socialista del dinar nadalenc impossible de Jorge Fernández Díaz), es fa difícil entendre que l’opció de votar, sigui sobre el tema que sigui, representi “el pitjor remei”. De fet, hem de suposar que no deu ser “el pitjor remei” quan en el programa electoral del 2012, el mateix PSC expressava el “convenciment que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya hauran de decidir lliurement sobre qualsevol proposta de canvi substancial de les relacions entre Catalunya i Espanya, acordada entre les institucions catalanes i espanyoles, a través d’un referèndum, en què es plantegi una pregunta clara, a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca”. De fet, es fa difícil pensar que sigui “el pitjor remei” quan l’actual primer secretari del partit, Miquel Iceta, afirmava, en un acte del PSC celebrat aquell mateix any, que “els referèndums sobre la independència s’han de poder fer” i hi afegia que “a les democràcies avançades es poden fer per la via de l’acord”. De fet, resulta inversemblant que es tracti del “pitjor remei” quan dos anys després, just l’endemà d’assumir el lideratge del PSC, el mateix Iceta reconeixia que “el PSOE no vol una consulta (...) Ho ha dit per activa, passiva i perifràstica; nosaltres [el PSC], sí”. I, de fet, seguríssim que no és “el pitjor remei” quan el mateix Iceta, fa poc més de dos anys, proposava la via canadenca si fracassava la reforma constitucional que, suposadament, volia impulsar el PSOE. En resum, es fa impossible imaginar-se que una proposta que ha defensat tantes vegades el PSC pugui convertir-se, de cop i volta, en “el pitjor remei”.