Hem oblidat Camus?

“Cap causa malgrat sigui innocent i justa podrà separar-me de la meva mare, que és la causa més important que conec en aquest món” (Carnets). Amb aquesta contundència parla Albert Camus de la seva mare. “Aquesta especial vanitat de l’home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan de fet el que demana el món és amor” (Carnets). El gener de 1960, fa una mica més de 60 anys, va morir Albert Camus. S’ha escrit força sobre el seu llegat intel·lectual i polític, i també sobre alguns dels seus rellevants aspectes personals. Molts l’hem considerat clarivident perquè tant la complexitat del seu pensament com la seva actitud enfront de la vida s’escauen de forma especialment pertinent als tràngols que les esquerres europees estem vivint en l’actualitat.

No és per atzar que avui dia ens ressonen tan les seves paraules com les grans convulsions socials i polítiques (vegeu el Brexit). Albert Camus es va esforçar a assolir un difícil equilibri entre una sensibilitat molt receptiva a les condicions de vida, a les experiències que li varen tocar en sort, i que mai va voler abandonar, i el mode de pensar tan racional propi de la cultura francesa. Camus va créixer i educar-se en un barri humil d’una colònia a Alger, lluny dels centres de decisió política d’allò que atenyia als assumptes col·lectius. A partir d’un moment donat va convertir-se en un atent observador des de la perifèria, dels esdeveniments que canviaren de forma dramàtica la faç d’Europa. Va experimentar tot al llarg de la seva vida contradiccions, vivències d’identitat i conflictes de pertinença, i això tant en moments determinats a la colònia, com després a la metròpoli. En tots ells va expressar posicions complexes que no encaixaven gaire amb les de l’avantguarda intel·lectual de l’època. Inicialment, bo i participant de les inquietuds dels pensadors marxistes va objectar, dubtar de forma persistent, gairebé obcecada, sobre les grans contundents respostes globals monolítiques que en aquells moments nodrien d’ortodòxia el pensament d’esquerres. Ell va ser capaç d’assenyalar la fragilitat de les sòlides construccions polítiques ideològiques expressant dubtes, contradiccions i referències a un sistema de pensament complex i segurament més “existencial” que del que foren més endavant titulars d’aquest corrent. No és estrany que el seu pensament molestés profundament els pensadors reconeguts, ja que els seus dubtes i recances que resultaren tan creatives no naixien d’objeccions estrictament racionals i fàcilment discutibles, sinó que venien d’una persistent fidelitat a les seves arrels vitals, a les experiències viscudes, als efectes inqüestionables, que tan bé descriu a la seva darrera i inacabada obra El primer home, però aquesta incòmoda fidelitat s’havia expressat amb moltes anotacions dels interessants Carnets, on deixa anar de forma directa (a l’estil en què se solen expressar els pensaments abans de ser sistematitzats) les mateixes inquietuds que a poc a poc anaren conformant una visió diferent radical i alternativa del que era el correcte des del punt de vista de les esquerres en aquells anys de guerres.

Un altre aspecte important des del punt de vista personal d’Albert Camus té a veure amb l’ús de la violència. Hi ha paràgrafs sencers en els quals s’estableix un debat sobre aquest ús i cal dir que el dubte continua estant present, però aquest és un aspecte que caldria estudiar a part, donat el moment en què va tenir lloc la guerra d’Algèria i les barbaritats que va comportar.

Impossible d’oblidar Albert Camus.