Francament lamentable

Fa pocs dies, el Butlletí Oficial de l’Estat publicava una ordre en què es reconeixia “el título de Duque de Franco, con Grandeza de España, a favor de doña María del Carmen Martínez-Bordiú Franco”. El document apareix signat pel rei Felip VI i la ministra de Justícia en funcions, Dolores Delgado. Francament (i no es tracta d’un joc de paraules), es pot arribar a entendre que el monarca actual expressi l’agraïment a qui va aconseguir que gaudeixi dels seus privilegis. Com és prou sabut, el títol el va crear el seu pare el 26 de novembre de 1976, pocs dies després de l’enterrament de Franco, per tal de reconèixer “las excepcionales circunstancias y merecimientos que en ella concurren”. Els “mereixements” es remuntaven al 22 de juliol de 1969, quan el dictador va nomenar Joan Carles com al seu successor, saltant-se l’ordre successori i imposant, de passada, el sistema polític que encara avui tenim. No resulta gens estrany, doncs, que el fill d’aquest, l’actual rei, signi amb entusiasme el traspàs de la distinció. Allò que ja sembla menys normal és que una ministra “socialista”, que per més inri es troba en funcions, doni el vistiplau a la distinció. De fet, han passat 44 anys des de la mort del dictador i hem vist governs de tots colors, centristes, socialistes i populars; però cap d’ells ha suprimit un títol vergonyós, ni tampoc ha demostrat la mínima intenció de fer-ho del marquesat de Queipo de Llano, responsable de la mort de 14.000 persones a Sevilla o el ducat de Mola, en honor a un altre dels caps del cop d’estat del 1936. Per no citar la vergonya de la Fundació Francisco Franco o del Valle de los Caídos. L’altre dia, quan es va donar a conèixer la notícia, el president de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, Emilio Silva, va dir que “ningú entendria que es donés un reconeixement nobiliari a un terrorista, però aquí es reconeixen els mèrits d’una persona que va assassinar milers de civils durant 40 anys”. Francament lamentable.