Keep calm
La més gran pobresa
El polític Josep Puig Pujades, represaliat arran dels fets d’octubre, definia la pèrdua de llibertat com “la més gran pobresa que pugui patir-se”
Edicions Cal·lígraf, una petita editorial de Figueres, ha tingut l’encert de reeditar el llibre Ell, a la presó, una crònica en la qual el polític Josep Puig Pujades narra la seva experiència a la presó arran dels fets d’octubre de 1934. Es tracta d’una autèntica joia, que va aparèixer el 1938 (a les acaballes de la guerra civil) i que, fins avui, només podia trobar-se a les biblioteques o a les llibreries de vell. En el llibre, el polític figuerenc, que ocupava el càrrec de comissari delegat de la Generalitat en el moment en què es va produir la revolta, reflexiona sobre tots aquells aspectes associats a la reclusió, des dels més aparentment trivials (que, en la monotonia de la presó, adquireixen una altra dimensió) fins als més transcendents; tot plegat, amb una redacció acurada, a voltes poètica i sempre intimista. La crònica està escrita en tercera persona i, més enllà dels aspectes personals (que no obvia), el llibre té la vocació de convertir-se en una reflexió sobre la pèrdua de llibertat, “la més gran pobresa que pugui patir-se”, tal com la defineix el mateix Puig Pujades.
El 20 de febrer de 1936, pocs dies després de la victòria del Front Popular, el polític figuerenc va aconseguir, finalment, la llibertat. L’endemà, va ser rebut de forma multitudinària a Figueres. Des del balcó de la seu de la Federació Republicana Socialista de l’Empordà, Puig Pujades va tornar a referir-se a aquesta “gran pobresa”: “Sols els que hem portat els grillons, sols els que hem sentit tancar al darrere nostre les portes de la presó, podem comprendre el valor veritable de la paraula llibertat.” I, certament, es fa molt difícil entendre tot allò que representa la pèrdua de llibertat sense sentir com es tanquen els barrots darrere teu. Però ara, quan el nostre país torna a tenir presos polítics i quan ens haurem d’exigir una reacció contundent a una més que previsible sentència, es fa imprescindible intentar empatitzar per tal de posar fi a la pobresa dels nostres dirigents, que és també la nostra pobresa col·lectiva.
