Ui sí: molt crítics!

Educar en el sentit crític és una necessitat tan antiga com l’ombra. Sovint, potser per conjurar la por de la fragilitat, parlem de conquestes històriques a l’hora de referir-nos a drets (laborals, socials, polítics, humans...) que semblen definitivament assentats. Però només cal un revés social per adonar-nos del tel de ceba que separa la conquesta de la pèrdua. Sense anar més lluny: fa poc ser mileurista era sinònim de precarietat, ara ho és de privilegi.

Des de fa dècades, a l’Estat espanyol molts docents han abocat esforços tenaços per educar en l’esperit crític. No hi ha cap polític ni periodista ni ciutadà amb autoestima que no es presenti com una persona amb sentit crític. Però és una llàstima que tant d’esperit crític oficial no hagi instaurat un mínim de sentit autocrític per reconèixer que tot aquest procés ha fracassat estrepitosament. La prova és que els aparats d’Estat –sense amb prou feines resistència política, intel·lectual i massiva de la ciutadania– han pogut imposar la coerció total. Hi ha polítics a la presó i a l’exili per posar les urnes. L’Audiencia de Navarra va dictaminar que una violació en grup era només un abús sexual. Forces policials van disparar contra immigrants que, exhausts, nedaven agònicament per abastar la platja. Els vells latifundistes del socialisme ens fan saber que “no tenim permís per rescatar”. Colau ha guanyat dues alcaldies gràcies als fraudulents moviments d’Estat. Sandro Rosell actualitza Kafka. El cas Altsasu fa que el cor et glateixi a l’inrevés. Els ulls de Roger Español i Ester Quintana encara rodolen. Ens han inoculat la idea que la democràcia emana de la llei, quan és a l’inrevés. Els vots de l’independentisme són invalidats. ¿Tanta publicitat i pedagogia de la crítica per acabar normalitzant i normativitzant el totalitarisme?