Tribuna
L’Audi i la pistola
Dissabte passat vam anar a la capital de l’estat, a Indianapolis, i vam comprar un cotxe. Vam canviar l’escarabat Volkswagen per un Audi Q3. A mi ja m’anava bé el que teníem, però la meva dona, amb l’excusa que el fill ja no hi cabia bé a darrere, va insistir que havíem de comprar un cotxe més gran i confortable. I, com diu l’acudit, com que nosaltres som una parella moderna, que discutim i acordem les coses, vam trobar un punt intermedi i, al final, dissabte passat, a Indianapolis, vam comprar un Audi Q3.
Comprar-se un cotxe més luxós és revelador de la psicologia de l’immigrant. El caprici no només ajuda a omplir el buit de viure en un lloc estrany, sinó que, a més, et permet donar sentit a una vida dedicada al treball i projectar-te a tu mateix la imatge d’individu productiu i solvent. Aquesta autopercepció alleugereix l’ansietat pel desajust entre el lloc d’on vens i el lloc on vius, i segurament per això els comportaments de nou-ric són tan habituals entre els immigrants tan bon punt fan la primera pela.
En el nostre cas, aquesta psicologia xoca amb una altra ansietat heretada, que és la por que ara es pensin que som més rics del que som. Als anys vuitanta, el meu sogre es va comprar un monovolum quan encara no n’hi havia gaires, i la seva mare, que és una dona de pagès i que per tant coneix l’ànima humana, va fer un crit al cel perquè deia que els segrestarien la mainada. La ironia tràgica és que l’única altra persona que conduïa aquell model a Olot en aquella època era la farmacèutica Maria Àngels Feliu, que la van segrestar al cap de poc. El segrest va corroborar les pors de l’àvia, i el meu sogre naturalment es va enfurismar. No hi va haver manera de fer-li entendre a ella que si aquells malànimes havien segrestat la Maria Àngels era perquè pertanyia a la família Feliu i no pas pel cotxe que conduïa. Però segurament la fúria també li venia de la inquietud que li provocava la veritat dolorosa implícita en el comentari de l’àvia, que és que, tard o d’hora, els diners sempre atreuen desgràcies.
Aquí, a Indiana, és ple de gent amb cotxes molt més luxosos, però, com que també hi ha molta misèria i ningú no sap res de la nostra família, tampoc no podem descartar algun tort. Li ho he comentat a un professor del departament d’anglès que també condueix un Audi (encara que el seu és un A8, i aquí es nota que la literatura anglesa es cotitza més que la catalana), i m’ha donat la solució: “Si vols estar tranquil, fes com jo i compra’t una pistola.” Doncs ja està decidit. Amb una pistola, ara sí que ja serem ciutadans americans exemplars. Només em caldrà convèncer la meva dona, però si jo he acceptat el cotxe, bé serà molt que ara ella no accepti la pistola.