Què busquen?

En aquest punt mort en què ens trobem (el que pateix el país i el de l’espera de la sentència de l’1-O), hi ha un fet rellevant –de fet n’hi ha més d’un, però vaja– que em preocupa. I és aquesta desproporció que al meu parer (i al de molts de vostès) l’aparell judicial ha aplicat als set joves independentistes detinguts aquesta setmana. Com que ho vaig viure, em va venir al cap l’operació Garzón del 92, l’operació Dixan i, és clar, els joves d’Altsasu. En el fons, la desproporció de tot plegat. Què busquen, fent això? Assimilar independentisme amb terrorisme? Intentar introduir en l’imaginari de tots plegats l’associació entre violència i independentisme? Em costa no considerar-los presos polítics. Perquè tots vàrem veure com col·locaven els termes tumulto, mirada de odio i masa en el judici de l’1-O, i perquè aquests darrers dies no hem parat de veure associacions d’idees que francament em provoquen vergonya aliena. Què hi feia, aquesta setmana, la nova líder de Ciutadans, Lorena Roldán, ensenyant en el ple del Parlament una foto de l’atemptat d’ETA a Vic i associant-la amb unes declaracions del president Torra? Associava l’independentisme amb el terrorisme, també? Què insinuava, ahir, el president de Ciutadans, Carlos Carrizosa, dient que alguns càrrecs polítics han de mirar sota el cotxe abans de pujar-hi? D’acord que estan tots (tots plegats) en precampanya, en aquesta precampanya electoral que Pedro Sánchez ha provocat irresponsablement; però hi ha algunes declaracions que són intolerables. Han decidit que en comptes d’apagar el foc hi posaran benzina, probablement no només perquè no tenen cap intenció de resoldre el conflicte, sinó perquè, a més a més, intueixen que fer aquest ridícul a ells els dona vots. Ho intueixo, el que busquen. Però em sembla lamentable. Que, en comptes d’enviar mediadors a Catalunya, el govern Sánchez hi enviï guàrdies civils ja ho diu tot. Sincerament, soc dels que no voldria que fos així, però començo a pensar que té raó Lluís Llach en l’entrevista que El Punt Avui emet demà (no se la perdin). Els faig això que ara en diuen un espòiler: “Anirem a pitjor, encara”, diu.