Crims

Llegeixo que el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, ha anunciat aquesta setmana que el programa Crims farà el salt a TV3 durant el primer trimestre de l’any vinent. Me n’alegro. Me n’alegro perquè el director de l’espai, Carles Porta, és un bon periodista i, sobretot, un gran pencaire; i me n’alegro perquè soc dels que s’hi han enganxat. Dedueixo que, una mica de rebot, el periodista Carles Porta (sí, el de Tor: tretze cases i tres morts, però també el de moltes altres coses més) ha trobat un espai (ara en diuen un nínxol de mercat) molt interessant però des del meu punt de vista fins ara tractat massa frívolament. A Crims –si més no en els crims que jo li he sentit fins ara, que no són tots–, Porta hi ha trobat el nínxol però també la fórmula. A mi no m’ha agradat mai, el periodisme de crims, però m’hi enganxa el que té de descripció de la nostra societat. De què som capaços de fer. I Porta ho relata d’una manera professional –la seva veu en off em sembla que és un dels grans secrets– i el to narratiu, àgil i objectiu, va fer que m’enganxés als capítols d’aquest estiu. En soc un fan. Soc dels que, si m’enganxava conduint i escoltant la ràdio, no podia baixar del cotxe sense acabar el capítol. Res a veure a com tracten els crims en segons quines cadenes i res a veure amb segons quins periodistes de successos que sento en segons quines tertúlies fent passar per periodisme allò que no ho és. Els protagonistes, a Crims, són els fets; no els periodistes. Ni els assassins no ho són del tot. Ho és la trama. No sé com s’ho farà Porta per conservar en el format televisiu la fórmula d’èxit actual. Però com que sé que, en els programes de Crims que ja està enregistrant per TV3, hi col·laboren periodistes com ara Tura Soler (que deu ser la millor periodista de crims que té aquest país, i que no es dedica a anar a programes que són pura tafaneria), vull pensar que és tota una garantia. Si segueixen Crims, saben que tinc raó. Si no, facin-ho i ho veuran. Perquè, insisteixo, el més interessant no són els crims. És el retrat de la part fosca de la nostra societat. El secret? Que hi hagi Porta al darrere. Malauradament, de casos no n’hi falten pas.