L’Espanya de Galdós

El 4 de gener de 1920 va morir Benito Pérez Galdós. Els escriptors del 98 l’havien inclòs entre “els vells”, encara que no ho era. De fet, era en molts sentits més modern que ells, raó per la qual –segons Luis Cernuda– menystenien “el seu geni amb enveja rancorosa”. Fou un escriptor realista que deixà, en la seva extensa obra, una imatge exacta i trencadora de l’Espanya del seu temps. Galdós donà testimoni fidel de la societat que va viure i conèixer fins al punt que un període de la història d’Espanya –l’Espanya de la primera Restauració– viu encara gràcies al seu esforç. D’aquí ve l’adjectiu “galdosiano”.

Aquest fet és tan cert que la seva obra aixecà en ocasions una forta polèmica. Així succeí amb Electra, una tragèdia estrenada l’any 1901, en la qual –segons les seves paraules– “condenso l’obra de tota ma vida, el meu amor a la veritat, ma lluita constant contra la superstició i el fanatisme, i la necessitat que, oblidant el nostre desgraciat país les rutines, convencionalismes i mentides, que ens deshonoren i envileixen davant el món civilitzat, pugui realitzar-se la transformació d’una Espanya nova”. A l’estrena d’Electra hi assistiren Azorín, Baroja, Valle-Inclán, Benavente i Maeztu, que van utilitzar l’ocasió per arremetre contra els prejudicis de l’època. D’aquí l’escàndol provocat. Escriu Trapiello que “la vella societat espanyola es mirava al mirall i no li agradava el que veia. Uns, davant la caricatura, veien que la solució era canviar. Altres, al contrari, davant del que consideraven un escarni, eren de l’opinió de trencar el mirall. Galdós, un cop més, com havia fet vint-i-cinc anys abans a Doña Perfecta, assenyalava la vella i ulcerada realitat espanyola”.

Els ‘Episodios Nacionales’, iniciats el 1823 amb Trafalgar i acabats al 1912 amb Cánovas, pretenen donar una visió novel·lada de la història espanyola des de l Guerra de la Independència. La seva forma d’historiar no és interpretativa, sinó descriptiva. No inventa més que els personatges de ficció que li serveixen per vertebrar el relat; pel que fa a fets i escenaris, s’estima més documentar-se. Els Episodios no són un al·legat partidista; i si el seu interès decau progressivament, no és perquè Galdós falsegi les dades sinó per falta d’alè. L’empenta que batega a la primera sèrie no la recuperà mai del tot: és lògic, la història espanyola del segle XIX no és gaire engrescadora.

A la Tercera Sèrie, concretament a Los Ayacuchos, Galdós ens trasllada al 1842, durant la regència del general Espartero, quan el seu autoritarisme desfermat provocà aixecaments arreu d’Espanya. A Barcelona, la protesta sorgí pel propòsit del govern de signar un tractat lliurecanvista amb Gran Bretanya, que hauria anorreat la naixent indústria tèxtil catalana. Els revoltats llançaren un manifest reclamant corts constituents i la protecció de la indústria nacional. Galdós posa en boca de Fernando Calpena –personatge que fa de fil conductor de la sèrie– aquestes paraules: “Em tranquil·litza, no obstant, la confiança en el poble català, les virtuts del qual conec. És bravíssim si l’hostilitzen sense raó, fàcil a la concòrdia si s’aconsegueix tocar la corda del sentiment fraternal que hi ha en ell, encara que és bastant profund. És plàcid a casa seva, en el comú tracte sincer i ferm, bon amic, mal enemic, amant si l’estimen, ferotge si l’avorreixen...”

Galdós viatjà per primer cop a Barcelona l’any 1868, quan esclatà la Revolució Gloriosa. De les successives visites a la ciutat en va deixar testimoni a les Memorias de un desmemoriado: “Em sobrava temps per recórrer la ciutat riallera, veritablement encantadora. Encara existia la muralla de mar, passeig deliciós des de les Drassanes fins al jardinet del Capità General. S’havia iniciat ja el grandiós eixample, amb les seves boniques vies i el passeig de Gràcia, incomparable avinguda, que aviat havia de rivalitzar amb les millors d’Europa. En els meus successius viatges a Barcelona he vist, any per any, el desenvolupament de la ciutat, que supera en bellesa les joies de la Mediterrània.”